Haver estat en ERTO durant la pandèmia, perjudica en una posterior prestació per una extinció? Sentència del Jutjat Social 17 de Barcelona, de 17 de maig de 2022
Supòsit de fet
Un treballador, en el si d’un acomiadament col·lectiu, va ser acomiadat a través d’un auto d’extinció d’un jutjat mercantil de Barcelona, i, representat pel Gabinet Jurídic de CCOO de Catalunya (GTJ), va interposar una demanda contra el SPEE, al considerar que la resolució emesa pel citat organisme no era ajustada a la normativa tuïtiva desenvolupada a través dels ERTO COVID durant la pandèmia.
L’objecte de la controvèrsia jurídica versava en que tot i haver cotitzat més de sis anys (+2.160 dies), i haver generat els 720 de prestació d’atur, el SPEE li reconeixia només 600 dies entenent que havia de descomptar els períodes d’ERTO del còmput per generar el dret; en definitiva, li computaven solament els 1.972 dies que generen els 600 dies de prestació. El Jutjat Social nº 17 de Barcelona, estima l’acció del GTJ i revoca la resolució inicial del SPEE concedint la prestació sol·licitada de 720 dies al treballador.
Raonaments jurídics
Ja en la pròpia exposició de motius de l’originari RDL 8/2020, de 17 de març de 2020, s’estableix textualment “(…) adicionalmente, que el periodo de la suspensión del contrato o la reducción de la jornada durante el que estén percibiendo dicha prestación no les compute a efectos de consumir los periodos máximos de percepción legalmente establecidos. En circunstancias normales, durante un ERTE el trabajador puede acceder a la prestación contributiva por desempleo si cuenta con el periodo de cotización necesario para tener acceso a ella y, además, este periodo le computa a efecto de los periodos máximos de percepción de la prestación (…)”.
D’acord amb l’anterior exposat, el desenvolupament de la normativa, ha anat seguint aquesta línia i, per això, la durada de la prestació per desocupació estarà en funció dels períodes d’ocupació cotitzada en els sis anys anteriors a la situació legal de desocupació d’acord amb l’escala de l’article 269 del Reial decret legislatiu 8/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei General de la Seguretat Social. Per tant, la legislació COVID ha protegit la cotització de les treballadores i treballadors per a no veure minvat el dret a la prestació per desocupació dels mateixos que han sofert períodes de suspensió en els quals s’ha percebut aquesta prestació. Per això, entre altres, en els ERTO vinculats amb la COVID-19, l’article 4.5 del Reial decret llei 24/2020, de 26 de juny, de mesures socials de reactivació de l’ocupació i protecció del treball autònom i de competitivitat del sector industrial, s’estableix de la mateixa manera que:
“(…) 5. Las exenciones en la cotización a que se refiere este artículo no tendrán efectos para las personas trabajadoras, manteniéndose la consideración del período en que se apliquen como efectivamente cotizado a todos los efectos, sin que resulte de aplicación lo establecido en el apartado 1 del artículo 20 del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social. (…)”.
Per tot l’anterior, els períodes en els quals el treballador va estar en suspensió contractual per l’ERTO es van entendre, a tots els efectes, que estaven cotitzant i, per això, generant la durada de la prestació per desocupació de 720 dies per haver acreditat un període de cotització superior a 2.160 dies.
El SPEE, al contrari, va al·legar que el temps en el qual el treballador va estar percebent el subsidi per desocupació d’aquest organisme -els 188 dies que va romandre en ERTO per causes ETOP – COVID-19- ha de descomptar-se de la regla de càlcul de l’art. 269.1 de la LGSS perquè, si bé els dies pagats no s’entenen consumits pel que es disposa en l’art. 25.1 del RDL 8/2020, això no treu que durant aquests períodes es generi desocupació, perquè quan el SPEE paga i cotitza no s’entén que la cotització ho sigui a l’efecte de desocupació, sinó per a altres prestacions, com per exemple, la de jubilació.
Finalment, el magistrat dona la raó al treballador amb l’argumentació que el demandant va accedir a un nou dret a prestació per desocupació abans de l’1 de gener de 2023 a conseqüència d’un acomiadament col·lectiu –supòsit expressament previst en la norma (RD 30/2020) a aquest efecte-, i per tal fet, no es poden computar com a consumides les prestacions per desocupació gaudides en el marc de períodes en els quals va estar afecte d’ERTO per causes ETOP-COVID-19 (arts. 23 i 24 RD 8/2020), o el que és el mateix a efectes pràctics, a procedir a descomptar del període de referència (art. 269.1 LGSS) els 188 dies que l’actor va estar afectat de l’ERTO, i per tant, generar menys dret a la prestació. Per tot això la demanda va ser íntegrament estimada.
Caldrà veure els posteriors pronunciaments dels jutjats i dels tribunals superiors de justícia, així com quan hi hagi doctrina del Tribunal Suprem sobre aquesta qüestió.
Sentència del JS 17 de Barcelona
Lluís Casas Prados
Advocat del Gabinet Tècnic Jurídic de CCOO de Catalunya
@camaradacasas