El vot essencial de la classe treballadora
El vot no és propietat de ningú. Si de cas, és només propietat de cadascuna de les persones amb dret a vot. Personal i intransferible, això no vol dir que el vot no pugui estar condicionat per una consciència o sentiment col·lectiu ni tampoc que no pugui tenir un sentit avui, potser diferent del d’ahir, i encara oposat o contradictori amb el de demà. Com passa sovint arreu quan s’acosten eleccions, és oportú reflexionar al voltant d’una pregunta que sol reobrir un debat tan vell com la mateixa democràcia: què o a qui vota la classe treballadora?
En molts estudis històrics o sociopolítics es comet el doble error de situar sota un mateix concepte classe obrera i moviment obrer i, al mateix temps, d’atribuir a les treballadores i treballadors, sense fer cap més distinció, les actituds polítiques dels seus militants o líders i dirigents, que al seu torn tampoc tenen perquè coincidir. Ho va explicar bé ja fa anys Anna Monjo a la seva tesi doctoral, prologada per Josep Fontana i publicada amb el títol Militants: Democràcia i participació a la CNT als anys trenta (Laertes, 2003). Ho va recollir també Antoni Domènech, al seu clàssic El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista (Crítica, 2004), en analitzar històricament la relació del moviment obrer i la socialdemocràcia (principalment l’alemanya, però també la francesa) amb la política parlamentària. I ho va reblar Marina Subirats al seu capítol sobre evolució i tendències polítiques de la classe treballadora al llibre col·lectiu Clase antes que nación. Trabajadores, movimiento obrero y cuestión nacional en la Barcelona metropolitana (1840-2017) (El Viejo Topo, 2017). Són només tres exemples, en aquest cas de la historiografia, la filosofia de les ciències socials i la sociologia de casa nostra, de les moltes aproximacions que podem trobar a aquest interrogant.
“Tendim a pensar que la classe treballadora és intrínsecament progressista, donat que la seva posició objectiva en l’estructura social implica el seu enfrontament amb la classe capitalista, els interessos de la qual estan en el pol oposat. Aquesta idea general no és només una afirmació ideològica, sinó que respon a un conjunt d’experiències històriques. No obstant, aquest principi no es compleix en totes les situacions històriques -escriu Marina Subirats-. Perquè la classe treballadora actuï com una classe social progressista és necessari que existeixi una consciència de classe, és a dir, unes condicions no només materials que la situen com a classe, sinó també un reconeixement de la seva diferència com a classe i de l’especificitat dels seus interessos i objectius”. I això, que sembla lògic i bastant evident, no ho és en època de predomini ideològic del neoliberalisme i quan, com diu Marina Subirats, la classe treballadora està “mancada d’instruments per elaborar ideologia i posició política pròpia, i està llançada, en conseqüència, a la deriva de discursos salvapàtries que han tingut conseqüències catastròfiques en el passat”.
A l’Europa del primer terç del segle XX, i davant la força que la classe obrera i les seves organitzacions de l’esquerra social i política demostraven fent vagues i revolucions però també guanyant eleccions -des de la Rússia soviètica a l’Espanya republicana, passant per l’Alemanya de Weimar i la França del Front Popular-, el capital i els poders fàctics dominants, les forces polítiques del centre i la dreta o, directament, de la reacció van aprendre a dirigir (i a suprimir) el sufragi universal: l’objectiu era guanyar, amb idees o amb trucs propagandístics, i quan no mitjançant la por o directament la repressió, les ments de les classes populars, capes mitjanes i treballadores considerades política i socialment subalternes. Mussolini, primer, i Hitler, després, en van ser els màxims i més tràgics tafurs.
De fet, encara ara ens preguntem de forma recurrent com és que el feixisme i el nazisme van poder guanyar el poder i carregar-se la democràcia liberal fent ús de les urnes i abús del parlamentarisme en països on la classe treballadora estava ben organitzada i tenia una força important de vot. Molt resumidament, la resposta és triple: per la divisió o enfrontament de l’esquerra, per la feblesa del liberalisme democràtic i per l’egoïsme i la irresponsabilitat del capital en moments de crisi política, social i econòmica. Fa quatre dies, en plena crisi pandèmica, les eleccions dels Estats Units i l’esperpèntic però preocupant assalt al Capitoli dels seguidors de Donald Trump -molts d’ells de classe treballadora, que li van entregar milions de vots- ens recorden que res, ni l’autoproclamada democràcia més antiga del món, es pot considerar segur i per sempre.
La necessitat del nacionalpopulisme o l’extrema dreta d’atraure el vot popular que tradicionalment anava a l’esquerra és més actual que mai. Ja el va atraure amb èxit el Front Nacional de Le Pen, que va anar drenant antics votants comunistes i socialistes fins a esdevenir, ja abans del segle XXI, “el primer partit obrer de França”, segons definició del politòleg i gran estudiós d’aquest fenomen Pascal Perrineau. El mateix intenta l’extrema dreta italiana: el juliol del 2020, Matteo Salvini va ser polèmic en proclamar que volia recollir “l’herència dels valors d’esquerra de Berlinguer”. Al marge de que l’antic electorat del PCI pot sentir-se més orfe que no pas representat efectivament per la Lliga de Salvini, el gest en si mostra una de les aspiracions prioritàries del nacionalpopulisme i la nova extrema dreta arreu: seduir el vot popular i de classe treballadora que tota la vida havia estat vinculat a l’esquerra.
A casa nostra, la translació política del 15-M al conjunt d’Espanya i del procés independentista a Catalunya va semblar blindar, inicialment, la temptació ultradretana del vot popular i de protesta. Però la irrupció de Vox, arrossegant cap a la dreta extrema al PP i Ciutadans, i l’emergència cada cop més desacomplexada de tics identitaris i xenòfobs per part de sectors independentistes fan palès que no vivim en cap oasi català. L’historiador i especialista Xavier Casals diu que l’extrema dreta de casa nostra no està encara en la fase de pugnar pel vot obrer, però ja apunta cap a aquesta línia la creació a Madrid, fa mig any, d’una organització amb el nom de Solidaridad i que pretén ser un sindicat afí a Vox.
En tot cas, està per veure quina paleta de colors surt de les eleccions catalanes d’aquest 2021 i si es poden extreure conclusions sobre preferències de vot de la classe treballadora. Sigui com sigui, són ja del segle passat aquells mapes electorals on es pintava d’un roig encès el cinturó obrer o industrial de Barcelona. Amb el temps el color vermell es va anar destenyint i el territori, desindustrialitzant. I darrerament, en el curt període d’una dècada, hem vist aquell mític cinturó roig tenyit de groc o pintat majoritàriament, en eleccions successives, de morat i de taronja.
Això ens demostra que els vots, també els de la classe treballadora, no són propietat de cap força política i que l’escenari està molt obert. Sobretot quan, com apunta Marina Subirats, el panorama ha canviat profundament en molt pocs anys i ens ha deixat, a Catalunya, “una classe mitjana extraordinàriament mobilitzada i una classe treballadora dividida, sense projecte propi, amb escassa cohesió i amb una representació política també fragmentada”. Els paràmetres que als anys 80, en els inicis de la democràcia i l’autogovern recuperats, servien per analitzar els resultats electorals o l’abstencionisme diferencial segons el tipus de convocatòria a les urnes ja no són útils. Perquè el país ha canviat molt, demogràficament i també en allò social i cultural. Però la classe treballadora segueix existint i, com la pandèmia s’ha encarregat de demostrar, és essencial. També a l’hora de votar. És en aquesta línia que un sindicat de classe com CCOO de Catalunya intervé des de la seva independència (que no vol dir apoliticisme ni indiferència) en el debat electoral amb les seves pròpies propostes per una reconstrucció social i nacional de Catalunya.
Per tot això, a banda de decidir lliurement cadascú el seu vot també des d’una perspectiva de classe, cal plantejar-se per què i a qui beneficia que hi hagi treballadores i treballadors que no votin, bé perquè s’abstenen o bé perquè són migrants i no tenen aquest dret. Tard o d’hora caldrà que es plantegin exercir-lo, els uns, i conquerir-lo, els altres, per elles i ells mateixos. Potser ara no a les barricades, com el 1904, al congrés de la Segona Internacional a Amsterdam, defensava Jean Jaurès que el proletariat havia de guanyar-se el sufragi universal per poder valorar-lo i fer-se’l valdre. Però sí lluitant a les empreses, als barris i als carrers, que és com el moviment obrer català, amb els altres catalans inclosos, va guanyar la democràcia fa gairebé mig segle, de bracet amb el moviment veïnal, el moviment estudiantil, el catalanisme popular i un feminisme incipient. Una democràcia que avui, més que mai, ja no és només el dret a vot i ha de ser també democràcia econòmica i sostenible per a les futures generacions.
Marc Andreu Acebal
Director del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals de CCOO de Catalunya
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]