Populisme i extrema dreta
Sentència per Alba Daurada
Sé molt bé que una flor no fa estiu, però em fastigueja que els mitjans de comunicació espanyols no hagin prestat més atenció a un tema que han considerat aliè, i tirant a anecdòtic: la condemna judicial d’Alba Daurada (l’octubre de 2020). El que va arribar a ser en el seu moment tercer partit grec (xocant semblança amb l’ascens de Vox a Espanya) ha estat il·legalitzat com a “organització criminal”.
El diari grec Ekathimerini va titular en portada: “El judici a feixistes més important des de Nuremberg”. Es miri com es miri, és així. Alba Daurada no va jugar mai en la mateixa divisió que el hitlerisme, no va provocar guerres globals ni catàstrofes de les dimensions de l’Holocaust. Però se situava de forma conscient en l’estela del pensament nazifeixista, va encoratjar situacions de marginació i acorralament de determinats col·lectius desprotegits, va convocar actes inequívocament violents i va assassinar persones: la més assenyalada, un raper que va ser atacat en quadrilla, al carrer, i contra el qual va disparar mortalment un dels seus assetjadors, tots ells membres destacats d’Alba Daurada.
La fiscal del cas considerava que el culpable de l’assassinat era la persona, no el grup. Que s’havia de circumscriure el delicte en uns paràmetres psicològics i sociològics estrictament individuals, no grupals. Que no hi havia raó suficient per condemnar el partit en bloc. El seu criteri era compartit de forma pública per Kyriakos Mitsotakis, cap de govern de la dretana Nova Democràcia, i per portaveus de certs estaments amb un poder fàctic considerable. Des del poder econòmic sempre s’ha tendit a considerar l’activisme esquadrista com un aliat potencial contra el veritable enemic de classe.
El jutge d’apel·lació va recórrer a una doctrina diferent, i ha fet un tipus diferent de justícia. Ens convindria a tots visionar de nou la pel·lícula de Stanley Kramer sobre el judici de Nuremberg, Vencedors o vençuts (1961), en la qual el jutge interpretat per Spencer Tracy es veia sotmès a tota mena de pressions, Marlene Dietrich inclosa, per dictar sentència des d’una convenient i equidistant “altura de mires”. No m’imagino el senyor Carlos Lesmes ni el senyor Manuel García-Castellón en el paper de Tracy. Tenen les espatlles massa corbades de tant inclinar-se obsequiosament davant poders que mai diuen el seu nom.
La sentència grega va generar una explosió d’alegria popular, de la qual en puc donar fe; i una manifestació pacífica i molt concorreguda ho va celebrar a l’avinguda Alexandras, davant el Tribunal d’Apel·lació. La festa va acabar com passa de forma invariable a Grècia amb les manifestacions de caràcter esquerrà o antifeixista: un petit grup de provocadors va llençar objectes a les forces antiavalots i aquestes van replicar amb gasos lacrimògens i pallisses indiscriminades als manifestants. Atenes no és el paradís. Ni això és tampoc l’ocàs definitiu de la ultradreta a Grècia, ja que la sentència que condemna als dirigents d’Alba Daurada a vuit anys de presó no comporta la inhabilitació per ocupar càrrecs públics, de manera que, en teoria, seria possible que muntessin un altre partit amb un nom diferent i es presentessin a les eleccions malgrat estar a la presó. Això comportaria un seriós problema polític, però les pròximes eleccions no estan previstes fins al 2023.
Paco Rodríguez de Lecea
Paco Rodríguez de Lecea és editor i traductor, exsecretari d’organització de CCOO de Catalunya (1981-1985). Per motius familiars, resideix temporalment a Grècia.
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]