Pensions

L’hora del diàleg i de la veritat

Darrerament hem viscut massa anys de diàleg de sords o, directament, de no diàleg en la vida política i social del nostre país. Ho hem viscut en qüestions polítiques i nacionals, pel que fa a la relació Catalunya-Espanya. Però també en qüestions socioeconòmiques, de resultes de la crisi de 2008 i de totes les polítiques d’austeritat i retallades en drets, béns i serveis públics que se’ns van imposar per part d’unes institucions transnacionals poc o gens democràtiques i d’uns governs neoliberals que no van tenir cap consideració envers les persones i encara menys, singularment, envers les classes treballadores.

Ho hem pagat amb escreix i ja fa més d’un any que la pandèmia ho ha posat encara més de manifest en revelar cruament quins són els treballs i serveis essencials. Hem pogut veure també que la covid-19, com qualsevol malaltia, sí entén de classes socials: bé sigui per la seva extensió en funció del lloc i condicions de vida i residència, de l’activitat o exposició social al risc de cadascú, o bé per les possibilitats d’accedir a una atenció sanitària específica o de cures diverses a partir, encara massa sovint, del poder adquisitiu. I malgrat celebrar que la resposta europea per fer front a la crisi actual ha estat diferent a la de la crisi anterior -així ho demostren els ERTO i l’escut social desplegat a casa nostra o la modificació de la regla de dèficit i els fons d’inversió que han de començar a arribar per reactivar i reorientar l’economia-, no oblidem que les reformes laborals encara pendents de reversió són un bon/mal exemple d’allò que se’ns va imposar per decret i sense diàleg arran de la crisi anterior.

Precisament perquè venim d’on venim, i sense pecar en cap cas de triomfalisme, no podem deixar de valorar positivament que el diàleg hagi guanyat terreny darrerament i comenci a donar alguns fruits. I amb el diàleg sembla que arriba també l’hora de la veritat. En la carpeta política i el terreny nacional, els indults als presos independentistes han estat una molt bona notícia. Sense resoldre res de fons per si mateixos, és evident que milloren les condicions a partir de les quals s’ha de reunir l’anomenada taula de diàleg per parlar de tot i explorar vies d’entesa o millora de relacions entre Catalunya i Espanya.

Segurament és agosarat parlar de solució, en singular, almenys a curt termini. Però el diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya i entre les diverses forces polítiques que els formen o els sostenen, a Barcelona i a Madrid, i fins i tot amb partits que caldria que fossin més constructius en la seva tasca d’oposició, hauria de servir per aportar solucions, en plural, a múltiples problemes i necessitats concretes que viu i pateix la ciutadania. Ni la judicialització encara activa d’un conflicte polític ni la ignorància mútua o el menysteniment entre les parts implicades pot resoldre mai res.

Això ho té clar fins i tot el president de la CEOE, Antonio Garamendi, que al juny es va sincerar en una entrevista amb Gemma Nierga i es va manifestar favorable als indults precisament perquè és una mesura que permet que les coses es normalitzin una mica. I normalització és justament el que no volen aquells qui, des de les dretes d’una banda o altra i des d’alguns poders econòmics o sectors empresarials concrets, es van llançar a la jugular de Garamendi igual que ho fan habitualment al coll de treballadores i treballadors, perquè l’explotació viu millor en contextos de no normalitat i de no diàleg.

Més enllà de la carpeta política (però sense deixar de ser política), és en la carpeta socioeconòmica on la negociació i el diàleg social estan donant més fruits darrerament. Tothom elogia la vicepresidenta i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, per la seva capacitat d’aconseguir pactes entre el Govern i els agents socials, sindicats i patronal. Però igual que dos no es barallen si un no vol, tres o més no acorden res si tothom no s’asseu a la taula amb un mínim de predisposició al diàleg i l’acord. I amb certes habilitats per pactar el desacord, si s’escau. El cas és que l’increment del salari mínim interprofessional fins a 950 euros, la supressió de l’acomiadament amb baixa mèdica, la creació dels ERTE (i les seves successives renovacions), la regulació per llei dels treballadors i treballadores de plataforma o falsos autònoms i ara, també, la reforma de la seguretat social en matèria de pensions són acords fruit del diàleg social que només dos anys enrere semblaven impossibles.

De fet, l’acord sobre la seguretat social el que fa és derogar íntegrament la reforma de les pensions que el 2013 va imposar el Govern del PP amb la seva majoria parlamentària i saltant-se precisament els espais de diàleg que fins aleshores, i com a mínim des del 1995 i el Pacte de Toledo, havien servit per negociar amplis acords socials i polítics en una matèria prou sensible. Per si sol, i més enllà dels seus continguts, aquest acord ja comporta implícitament tota una lliçó o càrrega pedagògica sobre la necessitat i conveniència del diàleg si es vol que una reforma o decisió important no acabi tenint contestació social i una vida efímera.

Això no treu, com queda clar en el cas de la seguretat social i les pensions o en les demandes de seguir incrementant el salari mínim, que alguns acords dialogats siguin parcials i requereixin encara de més diàleg o, eventualment, de mobilitzacions que ajudin a desencallar posicions i fer avançar definitivament les negociacions i els seus fruits. Així actua el sindicalisme confederal i, singularment, CCOO que, com ja ve advertint des de fa setmanes, està a punt per a una tardor calenta si el Govern o la patronal volen aigualir o frenar els fruits del diàleg social.

L’objectiu o els reptes de les taules de concertació social han de ser millorar o acabar de definir els acords anteriors. És el cas de les pensions en la segona ronda negociadora que s’ha deixat per a la tardor i també el cas del salari mínim, que ha de seguir pujant per justícia social, per equiparació europea i per contribuir a la reactivació de l’economia enmig d’una crisi on els qui més han patit i contribuït al manteniment de la vida no poden quedar enrere. Com deia el lema del darrer Primer de Maig, el país està en deute amb la gent treballadora. Ara toca. I això s’ha de reflectir a diferents nivells, començant per la ‘retribució covid’ a les treballadores i treballadors sanitàries de la neteja que, de forma incomprensible, han negat al Parlament els dos grups de Govern, ERC i Junts, votant-hi en contra conjuntament amb Vox. Ampliant el focus, els pressupostos generals per a l’any vinent que ja s’han de preparar ara, tant de la Generalitat com del Govern central, han de recollir i concretar moltes d’aquestes demandes i necessitats de la classe treballadora i la ciutadania en general.

Ha arribat l’hora de la veritat. I això val tant per la política, massa temps entotsolada en relats i fulls de ruta, com per l’economia i les relacions socials i laborals, massa temps constretes pels efectes de crisis encadenades i dels dogmes neoliberals. La derogació de la reforma laboral no es pot demorar més i ha de servir per recuperar drets i també capacitat negociadora del sindicalisme. Sabem, perquè tenim exemples ben recents, que el diàleg és positiu i dóna fruits. Aprofitem-ho.

Marc Andreu Acebal
Director de la Fundació Cipriano Garcia – CCOO de Catalunya

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]

Pensions

Aula Treball i Societat – Escola d’Estiu de CCOO de Catalunya: «La (re)construcció de l’estat de benestar» (6 i 7 de juliol de 2021)

Encarem la recta de sortida per a la recuperació de la pandèmia de covid-19 gràcies a la vacunació i a la inversió europea però, alhora, encara vivim pendents de l’abast socioeconòmic d’una crisi que persisteix i que se solapa amb la crisi climàtica i amb els efectes de les retallades de la crisi anterior. En aquest context, la 30º Escola d’Estiu de CCOO de Catalunya, que se celebra a Barcelona el 6 i 7 de juliol de 2021, vol reflexionar sobre “La (re)construcció de l’estat de benestar” des del convenciment refermat que cal posar en valor els treballs, els serveis i l’atenció públiques i que uns pilars socials sòlids que contribueixin a la reducció de les desigualtats són imprescindibles per a una reconstrucció efectiva de la nostra societat.

Els treballadors i les treballadores, amb el sindicat al capdavant, volem ser part activa d’aquesta tasca, que posa al centre la vida i les necessitats de les persones. Per això reflexionem conjuntament amb ponents del món acadèmic català, espanyol i europeu i amb persones amb diferents responsabilitats al voltant de la funció pública i l’agenda social. L’objectiu: tenir més coneixements i elements de criteri a l’hora de contribuir, des del món del treball i l’activitat sindical, a aquesta necessària reconstrucció de l’estat de benestar.

Ponències de l’Escola d’Estiu

6 de juliol

1a taula, matí
– Antón Losada: La Táctica de la Desconfianza. Ante un nuevo modelo para la privatización del Estado de Bienestar (AntonLosada)
– Margarita León: Anàlisi comparada i pilar social europeu de l’Estat de Benestar (MargaritaLeon)

1a taula, tarda
Estat de la qüestió de la funció pública a casa nostra: Alícia Hernández Teresa Esperabé i Rafi Redondo, responsables de diferents àrees públiques de CCOO de Catalunya

2a taula, tarda
– Guillem López Casasnovas: El benestar es pot externalitzar? Gestió pública i col·laboració público-privada
– Mónica Melle: Gestión en el estado de Bienestar: ¿pública, colaboración público-privada, autogestión? (MonicaMelle)

7 de juiol

1a taula, matí
– Sara Torregrosa: ¿Quién paga el estado del  bienestar? (SaraTorregrosa)

2a taula, matí
– Marc Morgan: El reto del bienestar. Diagnosticar bien todas las desigualdades (MarcMorgan)
– Laia Ortiz: Posar les persones al centre: reduir la desigualtat des de la proximitat

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]

Pensions

Pensions: tot el que queda per fer

Al llarg de les darreres setmanes hem organitzat a tot el territori català prop de 20 assemblees informatives sobre l’acord de pensions que CCOO va signar el passat 1 de juliol. Hi han participat més de 1.200 persones, la major part d’elles delegats i delegades que, en bona part, traslladaran l’explicació i el debat a les seves seccions sindicals i comitès d’empresa. D’això és tracta. Perquè és un bon acord però també perquè, ara per ara, no és més que un acord que, per ser plenament funcional, s’ha de convertir en llei. Aconseguir-ho no serà gens senzill. En la presentació de la proposta a les Corts, el passat 7 de juliol, alguns partits que van facilitar la investidura mitjançant el seu vot favorable o abstenció van plantejar reticències importants que deixen en suspens el possible èxit en la tramitació parlamentària de l’avantprojecte de llei. I no hi ha majories alternatives.

Ens hi juguem molt. A dia d’avui, la llei que és vigent és la que va votar exclusivament el Partit Popular l’abril de 2013. Aquesta va introduir elements de devaluació estratègica del sistema de pensions, com la possibilitat d’incrementar aquestes per sota de l’IPC o l’opció d’anar retallant la pensió de les generacions que s’incorporin al sistema en el futur, trencant el principi que és la clau de volta del model: la solidaritat entre generacions. L’acord signat pels agents socials i pel govern deroga aquests factors i aporta garanties de suficiència i sostenibilitat del sistema. Una de molt important és la separació de fonts, per tal que els diners que entren per les cotitzacions vagin a parar exclusivament a les pensions. El nostre és un sistema de repartiment. Qui treballa paga la pensió dels i les que s’han guanyat la jubilació. I entre una cosa i l’altra no hi poden haver ‘fuites’.

I n’hi ha hagut, de fuites. Recordem el fons de reserva que havia de facilitar un finançament complementari per acompanyar l’evolució demogràfica i que el Partit Popular es va cruspir sencer. Més de 65.000 milions d’euros que, en desaparèixer, ens van demostrar fins a quin punt són vulnerables els sistemes de capitalització en comparació amb els sistemes de repartiment. L’acord negociat en base a les 22 recomanacions del Pacte de Toledo aporta millores també en altres reptes, com fer front a la precarietat de qui necessita acollir-se a una jubilació anticipada involuntària, perquè ha quedat desplaçat del món del treball i, en la lògica del ‘mercat’, té poques probabilitats de tornar-hi a trobar el seu lloc. La millora dels coeficients reductors que ara penalitzen menys aquests pensionistes i l’ampliació de les causes per poder-hi accedir suposen un avenç rellevant.

Però hi ha molts altres aspectes que reforcen la necessitat, oportunitat i urgència per traslladar l’acord a cos de llei. També hi ha aspectes que s’hauran de continuar negociant, com l’eliminació del topall a les bases màximes, per tal que contribueixi més qui més guanya, la jubilació parcial o la millora de les pensions més baixes. Recordem, en aquest sentit, que a Catalunya hi ha més de 800.000 persones -de les quals el 70% són dones- que cobren una pensió inferior als 800 euros. Queda feina a fer en la negociació que s’haurà de continuar treballant fins a integrar aquests elements, i per garantir que el sistema funcioni millor per la part dels ingressos. Com hem debatut i compartit en les assemblees, la qualitat del treball i dels salaris és la millor garantia per un sistema de pensions que sigui suficient i sostenible en el temps.

Així, quan a la tardor reprenem les mobilitzacions per un Salari Mínim Interprofessional (SMI) i per derogar d’una vegada la reforma laboral del PP, ens estarem mobilitzant també per la robustesa del nostre sistema de pensions. Perquè el seu principal enemic no és la demografia, com ens volen fer creure alguns que no ambicionen sinó la privatització del sistema. Ho són la precarietat, l’atur, la pobresa laboral i la bretxa de gènere, que devaluen i minven els salaris i, amb ells, també la part de salari ‘socialitzat’ que vessem al sistema mitjançant les nostres cotitzacions.

Lluitar pel propi salari, organitzar-se a la feina i lluitar per la dignitat i la qualitat del treball és posar-se en primera línia en la lluita per un sistema de pensions més just i fort. Aquests dies, tot i que sentim el vent de cua, hem de continuar empentant. Per garantir que l’acord es converteixi en llei, superant reticències i la temptació d’alguns i algunes d’instrumentalitzar el debat. Per mobilitzar per un SMI just i per la derogació de la reforma laboral. Perquè els i les joves puguin accedir a un treball digne. Per superar les bretxes de gènere. Per fer que les persones en actiu, mitjançant el nostre treball, continuem essent les garants d’un sistema de pensions que es basa en la justícia i la solidaritat.

Ricard Bellera i Kirchhoff
Secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]

Pensions

Cuidar de la vida sí té preu

Les dones gestem la vida, tenim cura dels infants, atenem les persones malaltes i els nostres progenitors (fins i tot els de la parella) quan, per salut o per edat, es generen situacions de dependència. Segons el baròmetre del CIS, la cura d’infants menors de tres anys la fa la mare en un 82% dels casos; i les àvies en el 7,5%. Només en un 4,8% dels casos són els pares qui se’n fa càrrec. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 95% de les persones que no tenen feina remunerada per tenir cura de persones dependents -cures que són més indeterminades en el temps-són del col·lectiu femení.

La genètica de les dones no ens capacita especialment, i més enllà de l’alletament, per assumir els treballs de cures millor que els homes. Qui marca aquestes diferències és la divisió sexual del treball, que la societat patriarcal va infondre relegant d’una manera perversa les dones a l’espai privat mentre els nostres companys homes disposaven de tot l’espai públic, justament on es gesten els poders polític i econòmic.

En una societat moderna no es justifica que el rol de cures majoritàriament recaigui en el gènere femení. És possible que suposi una estratègia per encobrir el dèficit de les institucions per atendre les persones dependents? La resposta és clara: rotundament sí.

Les cures, per tant, suposen, amb caràcter general, el fre més potent per al desenvolupament de les carreres professionals de les dones i, en conseqüència, són un dels obstacles més importants per a obtenir una pensió digna. I és que la dedicació a les cures sovint aboca les dones a haver d’abandonar la feina retribuïda, bé de manera parcial (reduint la jornada per la via de l’article 37.5 de l’Estatut de les Persones Treballadores) o bé per via de l’excedència. I amb la conseqüent reducció de possibilitats de promoció deguda a la manca d’experiència o de disponibilitat per a l’empresari.

La bretxa salarial de gènere existent, determinada per aquests rols de gènere i pels estereotips, la infravaloració de les feines i les capacitats de les dones i la segregació laboral releguen, habitualment, el salari de les dones a un mer complement dels ingressos familiars. En conseqüència, les dones -amb carreres de cotització més curtes que els nostres companys, una realitat motivada també per la nostra ‘recent’ incorporació al mercat de treball- són les grans perjudicades pel sistema de pensions d’aquest país, que reflecteix actualment un biaix de gènere de més del 34%.

Un problema afegit és el de les pensions de viudetat. Les dones, que en són beneficiàries en un 97% dels casos i que tenen una mitjana de supervivència major que els homes, són condemnades a viure en situacions de pobresa amb uns ingressos mísers i en situacions de dependència. Aquelles que tenen la sort de tenir suport de les filles cuidadores acaben tancant un cicle vital pervers.

El nou acord de pensions signat l’1 de juliol, que estableix la cotització al 100% de la jornada anterior a la reducció per cures, introdueix un element de justícia al sistema, retornant a les dones una part del seu esforç i de la seva funció social.

Confiem molt fermament en què la segona fase de la negociació de l’acord abordi una optimització de les pensions de viduïtat, dels complements a mínims i de les no contributives. En un moment en què les dones s’incorporen massivament al mercat de treball, amb més interès per organitzar-se que mai, CCOO ha d’elaborar propostes fermes i valentes per modernitzar l’actual sistema de protecció social de cara a poder recuperar, mantenir i garantir el dret de les dones a una vida i una pensió justes.

Mentxu Gutiérrez Jiménez
Secretària de Dones i Polítiques LGTBI de CCOO de Catalunya

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]