Pensions
L’hora del diàleg i de la veritat
Darrerament hem viscut massa anys de diàleg de sords o, directament, de no diàleg en la vida política i social del nostre país. Ho hem viscut en qüestions polítiques i nacionals, pel que fa a la relació Catalunya-Espanya. Però també en qüestions socioeconòmiques, de resultes de la crisi de 2008 i de totes les polítiques d’austeritat i retallades en drets, béns i serveis públics que se’ns van imposar per part d’unes institucions transnacionals poc o gens democràtiques i d’uns governs neoliberals que no van tenir cap consideració envers les persones i encara menys, singularment, envers les classes treballadores.
Ho hem pagat amb escreix i ja fa més d’un any que la pandèmia ho ha posat encara més de manifest en revelar cruament quins són els treballs i serveis essencials. Hem pogut veure també que la covid-19, com qualsevol malaltia, sí entén de classes socials: bé sigui per la seva extensió en funció del lloc i condicions de vida i residència, de l’activitat o exposició social al risc de cadascú, o bé per les possibilitats d’accedir a una atenció sanitària específica o de cures diverses a partir, encara massa sovint, del poder adquisitiu. I malgrat celebrar que la resposta europea per fer front a la crisi actual ha estat diferent a la de la crisi anterior -així ho demostren els ERTO i l’escut social desplegat a casa nostra o la modificació de la regla de dèficit i els fons d’inversió que han de començar a arribar per reactivar i reorientar l’economia-, no oblidem que les reformes laborals encara pendents de reversió són un bon/mal exemple d’allò que se’ns va imposar per decret i sense diàleg arran de la crisi anterior.
Precisament perquè venim d’on venim, i sense pecar en cap cas de triomfalisme, no podem deixar de valorar positivament que el diàleg hagi guanyat terreny darrerament i comenci a donar alguns fruits. I amb el diàleg sembla que arriba també l’hora de la veritat. En la carpeta política i el terreny nacional, els indults als presos independentistes han estat una molt bona notícia. Sense resoldre res de fons per si mateixos, és evident que milloren les condicions a partir de les quals s’ha de reunir l’anomenada taula de diàleg per parlar de tot i explorar vies d’entesa o millora de relacions entre Catalunya i Espanya.
Segurament és agosarat parlar de solució, en singular, almenys a curt termini. Però el diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya i entre les diverses forces polítiques que els formen o els sostenen, a Barcelona i a Madrid, i fins i tot amb partits que caldria que fossin més constructius en la seva tasca d’oposició, hauria de servir per aportar solucions, en plural, a múltiples problemes i necessitats concretes que viu i pateix la ciutadania. Ni la judicialització encara activa d’un conflicte polític ni la ignorància mútua o el menysteniment entre les parts implicades pot resoldre mai res.
Això ho té clar fins i tot el president de la CEOE, Antonio Garamendi, que al juny es va sincerar en una entrevista amb Gemma Nierga i es va manifestar favorable als indults precisament perquè és una mesura que permet que les coses es normalitzin una mica. I normalització és justament el que no volen aquells qui, des de les dretes d’una banda o altra i des d’alguns poders econòmics o sectors empresarials concrets, es van llançar a la jugular de Garamendi igual que ho fan habitualment al coll de treballadores i treballadors, perquè l’explotació viu millor en contextos de no normalitat i de no diàleg.
Més enllà de la carpeta política (però sense deixar de ser política), és en la carpeta socioeconòmica on la negociació i el diàleg social estan donant més fruits darrerament. Tothom elogia la vicepresidenta i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, per la seva capacitat d’aconseguir pactes entre el Govern i els agents socials, sindicats i patronal. Però igual que dos no es barallen si un no vol, tres o més no acorden res si tothom no s’asseu a la taula amb un mínim de predisposició al diàleg i l’acord. I amb certes habilitats per pactar el desacord, si s’escau. El cas és que l’increment del salari mínim interprofessional fins a 950 euros, la supressió de l’acomiadament amb baixa mèdica, la creació dels ERTE (i les seves successives renovacions), la regulació per llei dels treballadors i treballadores de plataforma o falsos autònoms i ara, també, la reforma de la seguretat social en matèria de pensions són acords fruit del diàleg social que només dos anys enrere semblaven impossibles.
De fet, l’acord sobre la seguretat social el que fa és derogar íntegrament la reforma de les pensions que el 2013 va imposar el Govern del PP amb la seva majoria parlamentària i saltant-se precisament els espais de diàleg que fins aleshores, i com a mínim des del 1995 i el Pacte de Toledo, havien servit per negociar amplis acords socials i polítics en una matèria prou sensible. Per si sol, i més enllà dels seus continguts, aquest acord ja comporta implícitament tota una lliçó o càrrega pedagògica sobre la necessitat i conveniència del diàleg si es vol que una reforma o decisió important no acabi tenint contestació social i una vida efímera.
Això no treu, com queda clar en el cas de la seguretat social i les pensions o en les demandes de seguir incrementant el salari mínim, que alguns acords dialogats siguin parcials i requereixin encara de més diàleg o, eventualment, de mobilitzacions que ajudin a desencallar posicions i fer avançar definitivament les negociacions i els seus fruits. Així actua el sindicalisme confederal i, singularment, CCOO que, com ja ve advertint des de fa setmanes, està a punt per a una tardor calenta si el Govern o la patronal volen aigualir o frenar els fruits del diàleg social.
L’objectiu o els reptes de les taules de concertació social han de ser millorar o acabar de definir els acords anteriors. És el cas de les pensions en la segona ronda negociadora que s’ha deixat per a la tardor i també el cas del salari mínim, que ha de seguir pujant per justícia social, per equiparació europea i per contribuir a la reactivació de l’economia enmig d’una crisi on els qui més han patit i contribuït al manteniment de la vida no poden quedar enrere. Com deia el lema del darrer Primer de Maig, el país està en deute amb la gent treballadora. Ara toca. I això s’ha de reflectir a diferents nivells, començant per la ‘retribució covid’ a les treballadores i treballadors sanitàries de la neteja que, de forma incomprensible, han negat al Parlament els dos grups de Govern, ERC i Junts, votant-hi en contra conjuntament amb Vox. Ampliant el focus, els pressupostos generals per a l’any vinent que ja s’han de preparar ara, tant de la Generalitat com del Govern central, han de recollir i concretar moltes d’aquestes demandes i necessitats de la classe treballadora i la ciutadania en general.
Ha arribat l’hora de la veritat. I això val tant per la política, massa temps entotsolada en relats i fulls de ruta, com per l’economia i les relacions socials i laborals, massa temps constretes pels efectes de crisis encadenades i dels dogmes neoliberals. La derogació de la reforma laboral no es pot demorar més i ha de servir per recuperar drets i també capacitat negociadora del sindicalisme. Sabem, perquè tenim exemples ben recents, que el diàleg és positiu i dóna fruits. Aprofitem-ho.
Marc Andreu Acebal
Director de la Fundació Cipriano Garcia – CCOO de Catalunya
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]