Butlletí de Treball, Economia i Societat, núm. 8 | Dossier – «La cooperativització del Festival Esperanzah. Una aposta continuada per la transformació social i la solidaritat»

by

Democràcia econòmica

La cooperativització del Festival Esperanzah. Una aposta continuada per la transformació social i la solidaritat


L’esperança és l’única abella que fa mel sense flors. (Robert Green Ingersoll)

Esperanzah! (www.esperanzah.org) constitueix una eina de transformació amb forma de festival, que va néixer fa més d’11 anys impulsat per l’associació GATS (www.gats.cat) del Prat de Llobregat.

En un primer moment, el festival va treballar activament per transformar l’estigma injust que requeia sobre el barri de Sant Cosme, al mateix municipi del Prat, i va apostar per fer-ho des de la cultura, entenent que qualsevol transformació possible ha de partir d’una aposta potent en matèria educativa i cultural.

Actualment, el Festival Esperanzah, no només treballa per la millora del barri que l’acull, sinó que ha estat capaç d’impulsar un petit ecosistema d’economia solidària, mitjançant el qual s’han creat més de 50 iniciatives amb activitat econòmica. Durant l’any 2018, darrer any amb els comptes aprovats formalment,es van facturar 3’8 M € i es van generar més de 100 llocs de treball. Es tracta de tot un entorn d’emprenedoria comunitària, ja que sempre hem entès que el tipus d’emprenedoria útil i accessible per a la classe treballadora ha de ser l’emprenedoria de base «públic-comunitària-cooperativa». Una forma d’emprendre en la qual la pròpia comunitat és capaç d’autoorganitzar-se, per donar respostes a les seves pròpies necessitats de consum de serveis i productes, amb respecte als únics capitals realment importants: les persones i el medi natural que ens acull.

En els últims 4 anys, el festival Esperanzah, ha destinat més de 400.000 € (la totalitat dels ingressos que s’obtenen dels abonaments per assistir al festival) a més de 40 iniciatives socials, culturals, ambientals, humanitàries o d’economia solidària.

Per tot aquest recorregut, Esperanzah, al llarg d’un intens debat durant l’any 2019, va decidir cooperativitzar-se, i ho feia des del convenciment absolut que només cooperant conjuntament amb més persones i organitzacions, podrem millorar aquesta eina  amb forma de festival. Fer-la més útil per a les transformacions que busquen un necessari canvi de relacions amb un món que els més poderosos han convertit en un lloc injust, insolidari i insostenible.

Prop de 300 persones i organitzacions de tota Europa han format part d’aquest impuls fundacional, capitalitzant humanament i econòmica un festival que vol seguir donant suport a projectes que ens representen en aquest intent de transformar la nostra relació amb el món. També volem seguir impulsant models d’empreses que entenguin que el capital humà i el capital natural han de passar d’una econo»mia» (o d’uns pocs) a una econo»nostra» (per a totes les persones).

Esperanzah! vol ser un festival més útil pels canvis possibles. En aquest sentit, les CCOO del Baix Llobregat, implicades des de l’inici del Festival mitjançant la participació directa de nombrosos companys i companyes, vam decidir participar-hi i formar-ne part d’aquesta nova cooperativa cultural. Aportarem 1000 € en els propers tres anys al capital social d’aquesta nova cooperativa i ens implicarem activament en les seves activitats. Bona prova d’aquesta relació fluida és la Caminada pel Treball Digne i l’Economia solidària que vam organitzar conjuntament les dues entitats. El 5 de maig de 2019 vam donar el tret de sortida a la seva primera edició que valorem molt positivament i on veiem un potencial de creixement important els propers anys.

Volem ser fidels i coherents amb una tradició històrica sindical molt “baixllobregatina”, en la qual, en un context com l’actual de desafiament global de canvi climàtic i d’exigència en abordar de forma justa les transicions socials i ambientals, assumim el repte de continuar reforçant el nostre vincle amb el teixit associatiu i amb el nostre entorn natural. Volem ser exigents amb els poders públics i ajudar en la mobilització social per posar al centre de les polítiques públiques la reducció de les desigualtats i la precarietat vital mitjançant la creació de treball digne, drets i participació de la ciutadania i igualtat. En definitiva, treballar per avançar en la democràcia econòmica.

La nostra aposta pel projecte de cooperativització del festival Esperanzah! va en aquesta direcció. És una aposta per reivindicar, des dels valors de la transformació social i la solidaritat, un canvi de model productiu que situï al centre les persones i un treball digne amb ocupació de qualitat, estable i amb drets. Un compromís per dimensionar l’economia local, resilient, construïda també des del consum conscient i responsable de la ciutadania, amb voluntat de donar respostes a les necessitats de la comunitat des de la mateixa comunitat i des del respecte per cohesionar i vertebrar el territori. Una economia productiva, verda, de present i futur, que hauria de ser capaç d’apostar per sectors dinàmics, innovadors a través de la qualificació i la formació, que incorpora el paradigma de la sostenibilitat i que és plenament conscient de la potencialitat de l’important patrimoni natural, industrial i cultural del Baix Llobregat.

En la passada edició del Festival, la 11a., que es va fer del 11 al 13 d’octubre de 2019 al Parc Nou del Prat, Esperanzah! va continuat estenent ponts entre la cultura i les necessitats de canvi social, econòmic i ambiental actuals, amb un cartell de luxe on van destacat grups i artistes nous i d’altres  consolidats com Manu Chao, Oques Grasses, Natxo Tarrés, Amparo Sánchez, Leo Bassi, Pepe Viyuela i molts altres. Va continuar també apostant per la feminització de la societat a través del Esperanzah és Muher. Es van realitzar dues activitats de debat i reflexió, com és el cas d’una taula de reconeixement al treball de les organitzacions de rescat marítim a la mediterrània central. En el marc de la recuperació de la memòria democràtica, es va projectar un documental produït per CCOO i ICV del Baix Llobregat, dirigit per Nao Cinematogràfica, sobre la vida de Joan N. Garcia Nieto, referent social històric del Baix Llobregat, en l’any que feia 25 anys de la seva desaparició. En el  documental «L’honestat d’un compromis» es destaca la trajectòria unitària i el compromís social, polític i sindical d’un jesuïta, sociòleg i activista compromès, des de la reivindicació de les opcions concretes que ell va abraçar. Alhora el documental acompleix l’objectiu de donar a conèixer la seva figura entre les generacions més joves, d’una persona molt rellevant en la lluita per la conquesta dels drets i llibertats democràtiques del Baix Llobregat.

En definitiva, el treball en xarxa i còmplice entre CCOO i Esperanzah! té un caràcter estratègic i és una aposta a llarg termini per posar a l’agenda i concretar propostes viables en la mobilització, en els espais de concertació social i en la creació de consciència social a què l’actual evolució i transformació vertiginosa i accelerada del treball ens obliga. Aquesta transformació ha d’anar de la mà d’una manera democràtica d’entendre l’economia, socialment justa, políticament emancipadora i integradora de la nostra diversitat social i ecològica.

Que així, sigui. Llarga vida al Esperanzah!, a la seva nova forma cooperativa i el seu vincle amb el sindicalisme de classe.

Per a més informació sobre el Festival  

Óscar Rando
Activista del món cooperatiu i solidari. Fundador i portaveu del Festival Esperanzah! Afiliat a CCOO

Josep M. Romero Velarde
Secretari general de CCOO Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf

 

 

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio,  Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat

Butlletí de Treball, Economia i Societat, núm. 8 | Dossier – «La democracia económica en la agenda política»

by

Democràcia econòmica

La Democracia económica en la agenda política

Hablar hoy de democracia económica supone adentrarse en un terreno sobre el que se ha producido una pérdida casi absoluta de referencias comparada con épocas pasadas. Términos como cogestión o participación de l@s trabajador@s en las empresas en los años 70 significaron para sindicatos, organizaciones sociales y partidos progresistas conceptos clave para que la democracia impregnara la economía y permitiera avanzar en la igualdad real de las personas. Pero hoy están rodeados de un silencio enmudecedor, han caído en un profundo olvido.

 ¿Por qué hay que volver a poner en la agenda política  la democracia económica? El mayor éxito del poder es conseguir que no se hable de lo que no le interesa. Lo que no está en el debate público no existe políticamente.

Introducir una dimensión más democrática en las estructuras de la economía y resituar el papel de los trabajadores en ella, más allá de la ampliación del alcance y de la práctica de la negociación colectiva, obedece a dos lógicas plenamente interrelacionadas: una colectiva, buscar una sociedad con mayor equidad social; otra individual, incrementar la cantidad de libertad individual de todos los ciudadanos, incluidos los trabajadores.

El mayor éxito de la ideología neoliberal ha sido hacer hegemónicas dos ideas: que el capitalismo desregulado no genera crisis recurrentes; y que es la búsqueda del ascenso individual e insolidario lo que impulsa el progreso. De esta forma el neoliberalismo consiguió que gran parte de la sociedad se impregnara de la certeza de que no hay alternativa, algo que incluso anidó en los corazones y las mentes de gran parte de las fuerzas sociales progresistas.

A partir de los años noventa los viejos partidos socialdemócratas, enfangados en el fracaso que significó la Tercera Vía, desistieron en el esfuerzo de proponer alternativas al núcleo del conflicto económico, político y social al que se enfrenta nuestra sociedad: la democratización de la economía y la privatización de la política.

La principal preocupación de la mayor parte de la izquierda en esos años, acorralada por la ofensiva ideológica neoliberal contra el Estado de Bienestar y los sindicatos fue el retroceso de las políticas redistributivas. El principal sustento ideológico de las batallas del presente ha sido la mera defensa de los derechos conquistados en las batallas del siglo XX(negociación colectiva, derechos laborales, sanidad, pensiones…) que, siendo importantes, son insuficientes.

Los sindicatos, las organizaciones ecologistas, las organizaciones feministas… se han encontrado que caminan solas, planteando batallas parciales sin un objetivo transformador que les oriente. No hemos sido capaces de alumbrar una nueva batería de derechos colectivos y de argumentos económicos consistentes que esbocen, como futuro deseado, un horizonte de democracia económica y pleno empleo para todos.

Es cierto que la globalización ha cambiado el terreno de juego en muchos aspectos: ha acentuado la capacidad del capitalismo  para generar desigualdades y ha dificultado la capacidad para corregirlas mediante políticas redistributivas nacionales. Asimismo, la globalización financiera ha facilitado la elusión fiscal de las grandes empresas multinacionales y de los ricos, dificultando la financiación de los viejos y nuevos derechos.

No obstante, tras la Gran Recesión de 2007-2008 una proporción creciente de ciudadanos ha venido percibiendo que las consecuencias de la “victoria neoliberal” han sido un profundo deterioro de la calidad democrática y una menor capacidad de protección por parte de los Estados nación. Hemos recuperado la conciencia de que la presión que ejercen los poderosos para mantener e incrementar sus privilegios nos coloca en un peligro cierto de descender varios escalones civilizatorios, como apuntaba E. Bernstein hace más de cien años.

Para pasar de una posición meramente defensiva a una actitud que busque recuperar la hegemonía cultural las fuerzas sociales progresistas – sindicatos, partidos políticos de izquierda, organizaciones ecologistas, feministas, ONG comprometidas con la justicia social- deben incorporar a la agenda política las propuestas de cambios estructurales del sistema productivo que permitan combatir y corregir las desigualdades primarias, aquellas  que se dirimen en el conflicto entre capital y trabajo. Considerar que las injusticias y la desigualdad son algo natural nos retrotrae a un esquema mental colectivo anterior a la Revolución Francesa. Necesitamos también poner en valor, como hace el movimiento feminista, que la vida está por encima del trabajo y tomar conciencia, como hace el movimiento ecologista, que el planeta no nos pertenece.

Es indudable que desde la irrupción en los años setenta de las ideas neoliberales de Milton Friedman hemos venido sufriendo una constante erosión de las barreras que hacían más difícil la intromisión de los poderes económicos en la política. Como señala Dany Rodrik gran parte de las izquierdas se han visto atrapadas en el marco erróneo, elitista y abstracto de la gobernanza global, mientras ha abandonado las posibilidades concretas de avance desde la profundización de las democracias nacionales. Fruto y ejemplo de ello es la desorientación de la izquierda ante Trump y su neoproteccionismo o la falta de análisis sobre el papel de China en una nueva globalización.

Democratizar los Estados nación y la Unión Europea debe ser compatible con democratizar la globalización y con democratizar las empresas. La democracia económica es la base de los principios del cooperativismo y de la economía social y solidaria pero para desarrollar todo su potencial transformador no puede limitarse a esos ámbitos. Debe extenderse a las empresas privadas convencionales, y en particular a la gran empresa, ya que los trabajadores son imprescindibles, junto con otros agentes, en la generación colectiva de valor.

No podemos olvidar que también hay que democratizar el futuro, esto es, impedir que los esfuerzos de los latifundistas de capital por incrementar su riqueza en el presente hipotequen la vida de las generaciones futuras.

 Democracia económica y pleno empleo

En la lógica colectiva de luchar por una sociedad más igualitaria y más libre el concepto de democracia económica es un concepto plenamente vinculado al logro de sociedades del pleno empleo. No es casual que de forma paralela ambos conceptos hayan quedado fuera de la agenda política, como si fueran algo del pasado, descolgados de cualquier viso de modernidad.

Kalecki ya mostró en su brillante texto “Aspectos políticos del pleno empleo” que el mero estímulo a la inversión privada para reactivar la economía, fundamentalmente reduciendo los tipos de interés en momentos de recesión económica, no constituye un método adecuado para la prevención del desempleo masivo. Es absurdo creer que un país va a tener un mayor crecimiento económico, un mayor empleo y una sociedad menos desigual con menos escuelas públicas, con menos hospitales, con menos estudiantes de todas las clases sociales en la Universidad, reduciendo los gastos en I+D+i, con unas infraestructuras públicas deterioradas o sin autopistas de la información.

Ello es debido a que si bien la tasa de interés se reduce en los momentos de depresión económica no aumenta, o no lo hace en la misma magnitud, en el periodo de crecimiento subsiguiente. El resultado a medio y largo plazo es una rebaja continua de la tasa de interés, tal como está sucediendo actualmente en los países desarrollados desde la crisis de finales de los setenta. Los tipos de interés en EE.UU. se han reducido del 18 % a principios de los ochenta a un 2 % en la actualidad.

Según Kalecki, en un tiempo no muy remoto la tasa de interés llegaría a ser negativa, que es lo que está sucediendo en la actualidad en la zona euro. Todas las previsiones del Euribor para un plazo inferior a un año ofrecen tasas de interés negativas, y las de diez años se sitúan en torno al 0 %.

No obstante, hay que tener en cuenta que democratizar la economía debe significar mucho más que incrementar el porcentaje de capital público en ella. Tal como expresó Rudolf Meidner, uno de los principales ideólogos de los Fondos de Inversión Colectiva de los Trabajadores de Suecia: “el poder sobre las personas y sobre la producción pertenece a los propietarios de capital. Si no privamos a los capitalistas de su propiedad absoluta sobre el capital, nunca podremos cambiar los cimientos de la sociedad y avanzar hacia una verdadera democracia económica. Con estos Fondos los sindicatos pueden combatir esta injusticia.”

Enlazar las ideas de Kalecki con las reflexiones de Meidner nos lleva a la conclusión de que para lograr sociedades de pleno empleo con altos grados de equidad social y de género, sociedades más libres para un mayor número de ciudadanos y más sostenibles medioambientalmente, las decisiones sobre el destino de la inversión pública, y de una parte sustancial de la inversión privada, se han de tomar teniendo en cuenta los intereses de la mayoría de la población. Por eso la democratización de la economía pasa, ineludiblemente, por impulsar la participación de l@s trabajador@s en las empresas, por que la democracia entre en las fábricas, en las oficinas, en los centros de investigación…

El país del mundo donde más se avanzó en la democratización de la economía, y consiguientemente en el logro del pleno empleo, fue en la Suecia de los años ochenta, a partir de la ley de los Fondos de Inversión Colectiva de los Trabajadores impulsado por los sindicatos. Como bien detectaron los impulsores de la propuesta, los economistas Meidner y Rehn del sindicato sueco LO, el principal problema de Suecia era la excesiva acumulación del capital en muy pocas personas, lo que suponía un freno para que el propio capital fluyera hacia la financiación de actividades productivas, hacia la creación de empleo.

El terreno estaba abonado porque la socialdemocracia sueca desde hacía décadas no venía considerando que el camino correcto para transformar la sociedad capitalista fuera una extensa nacionalización de la propiedad de gran parte de los medios de producción, centralizando en el Estado la gestión de la actividad económica. Meidner y Rehn plantearon la creación de un espacio intermedio entre el capital individual y el capital público: el capital colectivo, lo que ellos denominaron Fondos de Inversión Colectivos de los Trabajadores.

La ley que el gobierno sueco de Olof Palme aprobó en 1984 repartía una parte del capital de nueva creación de las empresas suecas entre los trabajadores pero bajo una gestión colectiva, no como unas meras stock options individuales extendidas a todos los empleados. Estos Fondos ofrecieron un innovador marco de relaciones laborales en el que los trabajadores paulatinamente se fueron convirtiendo en accionistas de sus propias empresas. En 1991 el volumen total que habían alcanzado estos Fondos era de 2.000 millones de euros, un 7 % del valor total de las acciones cotizadas en la Bolsa sueca.

Lo interesante de la original experiencia sueca, además de su tranquila gradualidad, es que fue capaz de hacer compatible un profundo reparto de la riqueza en términos colectivos con el incremento de la riqueza individual. En apenas seis años se alcanzó el pleno empleo con elevados salarios. ¡¡En 1990 el desempleo en Suecia alcanzó la ridícula cifra del 1,7%!!

En los siete años en los que estos Fondos estuvieron vigentes el PIB per cápita de Suecia, según datos del Banco Mundial, se multiplicó dos veces y media, pasando de 12.914 $ en 1984 a 31.374 $ en 1991. El PIB per cápita sueco en 1984 representaba el 75,4 % del PIB per cápita estadounidense, y en 1991 llegó a suponer 128,6 %.

Democracia económica y productividad y competitividad

La experiencia sueca de los Fondos de Inversión Colectiva de los Trabajadores, pone en evidencia que son los consejos de administración de las empresas los que tienen que ir pareciéndose al resto de instituciones democráticas de la sociedad, donde los intereses y opiniones de todos están representados ¡¡No al revés!!

Suecia es hoy también el tercer país del mundo con la brecha de género más reducida y su huella de carbono es la mitad de la de los países de la OCDE y una tercera parte de la de EE.UU.

En la actualidad, en términos agregados, los países europeos con elevados derechos de participación de los trabajadores en la empresa -incluida la codeterminación en algún aspecto de la gestión empresarial- tienen como media una tasa de empleo cinco puntos superior a los países que tienen derechos de participación débiles.

La participación tiene sentido no solo por razones morales o distributivas sino por la pura sostenibilidad económica. Existe un claro vínculo entre democracia económica y elevados índices de la productividad y competitividad de una economía. Los países con mayor desarrollo de mecanismos de participación de los trabajadores en la empresa desde hace más tiempo (Dinamarca, Finlandia, Holanda, Noruega y Suecia) son países de alta productividad y elevada competitividad.

Productividad de los países con sistemas con mayor participación de los trabajadores

 
 Fuente: OCDE

La productividad (PIB por hora trabajada según la OCDE) de todos estos países está por encima de la media de la zona euro, de la UE-28, de la OCDE e incluso del G-7 (en este excepto Finlandia).

Asimismo, según el Índice Global de Competitividad 4.0 del Foro de Davos de 2018 cuatro de estos cinco países están entre los once más competitivos del mundo y el que queda algo descolgado, Noruega, está en el puesto 16.

 Democracia económica y libertad individual

 La democracia económica, aun siendo un concepto complejo que admite distintas interpretaciones, viene a establecer que seamos todos los ciudadanos, y no solo los accionistas, quienes tomemos las decisiones sobre las cuatro preguntas clásicas de la economía: qué producir, para quién producirlo, cómo producirlo y cómo repartir la riqueza generada.

El Estado, al introducir el criterio de necesidad en la asignación de recursos para cubrir algunos bienes y servicios (sanidad, educación, etc.) permite que no sean solo los criterios de mercado, esto es, de quién tiene mayor poder adquisitivo, los que determinen qué se produce y para quién se produce.

Pero sin la democratización de las empresas, sin la creación de “capital colectivo”, los trabajadores no pueden participar plenamente en la toma decisión de las otras dos preguntas clásicas de la economía: ¿cómo producir? y ¿cómo repartir la riqueza generada?

En el cómo producir, la participación de l@s trabajador@s es determinante para que las condiciones de trabajo, la salud laboral, el ritmo de incorporación del cambio tecnológico y sus consecuencias, la gestión del empleo ante modificaciones coyunturales de la demanda, no atiendan solo a razones de rentabilidad cortoplacista del capital.

En él cómo repartir la riqueza generada, la distribución primaria de la renta entre trabajador@s y accionistas-rentistas, como hemos visto, resulta evidente que una mayor participación de los trabajadores reduce la desigualdad social de un país.

 Democracia económica y sindicatos

Ya en 1997, Bruno Trentin, sindicalista y secretario general de la CGIL italiana, señalaba que es imprescindible que los sindicatos sean portadores de un proyecto de sociedad y no solo agentes centrados en aspectos contractuales, salariales o normativos.

Desde esta perspectiva resulta evidente que los sindicatos somos el principal agente que puede introducir democracia en la empresa, pero los sindicatos operan en diferentes marcos legales, algunos más favorecedores de la actividad democratizadora de la economía, otros no.

La ley de Cogestión alemana de 1976, el Fondo de Solidaridad de Quebec (Canadá), creado en 1983, los Fondos de Inversión Colectiva de los Trabajadores, instaurados en Suecia en 1984, el Fondo del Petróleo de Noruega de los años noventa, la nueva normativa francesa (2013) sobre participación de los trabajadores, el actual debate belga sobre las “empresas de la codecisión”, la reciente propuesta aprobada por el Partido Laborista británico, ofrecen marcos de intervención sindical que incrementan la participación de los trabajadores en la gestión democrática de las empresas y, en algunos casos, logran una distribución más igualitaria del capital. La democratización de la empresa es algo que el sindicalismo europeo viene defendiendo desde el Congreso de Estocolmo, en 1988.

 La democracia económica en España

En concreto, en España la participación de los trabajadores, y sus sindicatos, en los consejos de administración tiene su origen en la aplicación del Acuerdo Económico y Social (AES) de 9 de octubre de 1984, que en su artículo 21 comprometió a los firmantes a establecer medidas para la ampliación de los derechos sindicales, aunque tan solo circunscrito a las empresas públicas. Este fue el primer desarrollo, aunque no legislativo, del artículo 129.2 de la Constitución Española (CE) sobre la participación de los trabajadores.

Fruto de ello fue la firma del “Acuerdo sobre participación sindical en la empresa pública”, del cual se deriva la presencia de representantes sindicales en los órganos de dirección de las empresas públicas de más de 1000 trabajadores. La experiencia de la representación de los sindicatos mayoritarios, CCOO y UGT, en los consejos de administración de multitud de empresas públicas resultó muy provechosa para los intereses de l@s trabajador@s a la hora de enfrentarse a expedientes de regulación de empleo, procesos de privatización, venta de empresas y cierres de centros de trabajo. La actividad desarrollada por los sindicatos en los consejos de administración no interfirió negativamente la acción sindical, movilizaciones laborales incluidas.

En la actualidad en Guipúzcoa se está desarrollando una innovadora experiencia por parte de la Diputación Foral para apoyar la entrada de los trabajadores/as en el accionariado de pequeñas y medianas empresas. En 2016 se puso en marcha una nueva herramienta de financiación para que los trabajadores accedieran al capital de las empresas, en la que ya han participado diez compañías y se han involucrado un total de 500 trabajador@s, en muchos casos en empresas en las que la parte empresarial está pensando en su relevo en la propiedad por jubilación.

Ante el éxito obtenido, en 2017 se incrementó el presupuesto hasta 3,8 millones de euros. Las propias autoridades forales han calificado esta apuesta de crucial para hacer frente a las deslocalizaciones y “amarrar los centros de decisión” en Guipúzcoa: “Este es un proceso de transformación importantísimo para enraizar el talento y mejorar la competitividad de nuestras empresas, en el que nos jugamos mucho de cara al futuro económico del territorio (…) Las experiencias puestas en marcha recientemente acreditan que la participación (de los trabajadores) es una práctica positiva que acarrea muchas ventajas competitivas (…), lo que constituye una de nuestras fortalezas”.

Conclusiones

 Hoy en día, el gran reto de la izquierda política y social comprometida con la transformación del mundo es repensar la economía y la empresa -que fundamentalmente es un espacio de poder- desde la democracia.

La democracia no debe circunscribirse al ámbito político, sino que debe ser inoculada a las células básicas de la economía que son las empresas, lo que conllevará una distribución más equitativa del capital en ellas. Lo más relevante para generar sociedades más libres equitativas y justas no es la forma de distribuir los bienes y servicios producidos, sino la propiedad de las empresas.

Impulsar la creación de sólidos espacios de “capital colectivo”, ensanchar la base de la democracia en las empresas, será el instrumento de transformación colectiva mediante el cual las trabajadoras y los trabajadores puedan reconquistar la hegemonía cultural perdida desde los años ochenta del siglo XX, cuando los latifundistas de capital apostaron por privatizar la política y demoler los sindicatos.

Por todo ello, un colectivo formado por personas de campos tan variados como la sociología, la economía, el sindicalismo, la antropología, el derecho, la gestión empresarial, así como miembros activos de la economía social, hemos decidido impulsar una Plataforma por la Democracia Económica con el objetivo de lograr que en esta legislatura se apruebe una ley de participación de los trabajadores en la empresa que de cumplimiento al mandato constitucional al mencionado artículo 129.2 de la CE “ Los poderes públicos impulsarán el acceso de los trabajadores a la propiedad de los medios de producción”.

Bruno Estrada López
Economista, adjunto al Secretario General de CCOO

 

 

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio,  Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat

Butlletí de Treball, Economia i Societat, núm. 8 | Dossier – «Cooperativisme i transició energètica: el cas de SOM Energia»

by

Democràcia econòmica

Cooperativisme i transició energètica: el cas de SOM Energia

El canvi de model energètic

El canvi climàtic és, sense cap mena de dubte, el principal repte de civilització que tenim. Es tracta d’una qüestió prioritària a la qual ha de respondre la humanitat a fi de preservar-se a si mateixa d’unes condicions de vida que podrien ser extremadament hostils en una bona part del planeta entrada ja la segona meitat d’aquest segle.

L’escalfament global que ja estem patint té el seu origen també en l’estil de vida nascut als països industrialitzats, i té com a causa principal l’ús massiu d’energia d’origen fòssil i de tot tipus de matèries primeres mitjançant un sistema econòmic lineal extractivista. En definitiva, les economies industrials s’han desenvolupat malbaratant unes reserves energètiques no renovables, és a dir finites, responsables de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). El gran desenvolupament de la riquesa que ha experimentat la humanitat en els dos darrers segles, el fort creixement de la producció agrícola i industrial, paral·lel al creixement exponencial de la població mundial, guarda proporció amb l’ús d’energia fòssil, l’increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera conseqüència del model energètic basat en el carbó i els hidrocarburs. És urgent, doncs, canviar el sistema energètic, transformar l’economia lineal en circular i canviar les pautes de consum, sobretot disminuint la intensitat en l’ús d’energia en la producció industrial i agrícola, i en els hàbits i comportaments de consum domèstic i de mobilitat. En altres paraules, hem de desmaterialitzar i descarbonitzar l’economia. I el sindicalisme, un cop més, s’ha de situar a l’ofensiva per impulsar els canvis, tot incorporant criteris per minimitzar els impactes socials sobre les persones treballadores.

A tal efecte, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP21), celebrada l’any 2015, a París, va arribar a un Acord (Acord de París) comprometent als països signants a reduir les emissions de GEH amb el fi d’evitar un perillós i progressiu increment de la temperatura. Els programes i mesures adoptades a la Conferència de les Parts (COP24), a la ciutat Polonesa de Katowice, al 2018, concreten un conjunt de polítiques de reducció obligatòria d’emissions amb l’horitzó 2050. Per evitar que la temperatura mitjana del planeta augmenti per sobre d’1,5 graus, els països hauran de fer grans esforços que comporten una transició completa del model energètic de les fonts convencionals a d’altres renovables, com a màxim l’any 2050. Per aconseguir-ho cal una reconversió industrial molt important, d’una banda, i, ens atreviríem a dir, una “reconversió social” de l’altra.

Es podran mantenir els nivells de creixement econòmic dins l’estricte compliment dels compromisos de Katowice? Resultarà força complicat. La raó és que en el futur no hi tornarà a haver la disponibilitat energètica, tant en quantitat, com en qualitat i accessibilitat (el que vol dir també energia barata) de què hem gaudit fins ara. L’aprofitament de l’energia renovable a través de tecnologies diverses (solar tèrmica, fotovoltaica, biomassa, eòlica, etc.) canvia la forma de produir i de consumir l’energia. Per tant, no és només un canvi de procedència sinó un canvi de paradigma energètic. Per sostenir el benestar en una economia alimentada amb fonts renovables, amb un creixement més limitat, caldrà que la transició es faci en termes de redistribució i de justícia social.

 Canvis a la indústria i al mercat de l’energia

La generació d’energia mantindrà a mig termini una tendència a l’electrificació i la generació descentralitzada. Pel que fa a la demanda, la primera estratègia ha de ser maximitzar l’eficiència en l’ús de l’energia i canviar els comportaments més intensius en consum energètic. Les derivades d’aquests grans principis són moltes i de calat. Per exemple, en el transport, que representa gairebé el 40 % del consum d’energia final a Catalunya (amb més del 90 % d’aquest consum provinent del petroli), alguna cosa es mou. S’estan plantejant impostos al CO2 dels vehicles particulars, noves taxes municipals (com l’increment del preu de les  zones d’aparcament rotatori), restriccions al trànsit dins de grans ciutats, limitació i impostos a l’aviació, entre altres. El canvi afecta al sector industrial de l’automòbil, que ha vist ja davallar les matriculacions i ha començat a repercutir-ho amb reduccions de la capacitat productiva (amb evidents impactes sobre les plantilles). Es tracta de l’inici d’una gran reconversió, que passa de moment pel vehicle elèctric amb bateria d’ions de liti.

El sector agrari i ramader haurà de fer grans canvis perquè la ramaderia avui és excessivament intensiva en energia i aigua, dos recursos que seran escassos. Altres sectors industrials com el químic estan cridats a profundes transformacions, derivades per exemple de la prohibició de fabricar plàstics d’un sol ús. A no trigar, afectarà a la química bàsica i a la refinació. En el flanc de la generació elèctrica, ja s’estan produint conflictes laborals pel tancament de les centrals de carbó. Els conflictes es podrien estendre a les nuclears si no hi ha plans de relleu perquè s’acosta el final de la seva vida útil. També afectarà a les indústries grans consumidores d’energia com la de l’acer, l’alumini, el vidre, la ceràmica i el ciment, entre altres, que han de replantejar els processos productius (en alguns casos, aquest procés ja s’ha iniciat). La reconversió dels processos industrials provocarà conflictivitat si no hi ha plans nacionals o comarcals i una veritable concertació social per afrontar-la de forma que no siguin les persones treballadores les perjudicades.  

El mercat de l’energia s’està transformant paulatinament amb la penetració de les instal·lacions d’energia renovables. Això implicarà electrificar els consums domèstics i de la mobilitat. Canviarà dràsticament el model de negoci de les energètiques, que hauran de fer grans inversions i hauran de modificar sensiblement o tancar les centrals més contaminants. L’autoconsum elèctric canviarà radicalment el rol dels consumidors, que esdevindran també productors. La xarxa elèctrica de baixa tensió serà bidireccional i la generació distribuïda aproximarà al màxim producció i consum.

Però tots aquests grans canvis suposaran també grans oportunitats de rellançament industrial per a la construcció de les infraestructures del nou sistema energètic i de les noves xarxes de transport públic col·lectiu, i la transformació de les ciutats. També per implementar nous processos productius lliures de carboni, i nous productes com els vehicles elèctrics, els ferrocarrils, els nous materials obtinguts amb processos de química molecular que substituiran, per exemple, components per a la construcció i la rehabilitació integral del parc immobiliari. Es poden crear gran quantitat de llocs de treball de qualitat (ocupació verda). Però perquè això passi caldrà que tant la iniciativa privada com la pública col·laborin en plans de reindustrialització, amb programes de política industrial concertats amb els sindicats i resta d’agents socials, amb programes de transició justa que acompanyin els i les treballadores en tot moment perquè mantinguin l’ocupabilitat, actualitzin els seus coneixements i els adaptin als nous llocs de treball demandats.

També caldran plans comarcals de reindustrialització per rellançar econòmicament territoris depauperats per grans tancaments empresarials. En definitiva, la transició energètica serà la gran oportunitat d’aquest segle per abordar els dos reptes principals: frenar el canvi climàtic i lluitar contra la desigualtat social. El sindicalisme hi té molt a dir: no oposar-se a la transició sinó fomentar-la, i forçar que la transició es faci amb justícia social. 

El cas de Som Energia

La cooperativa energètica Som Energia (SE)[1] va néixer a Catalunya, l’any 2010.

Tot i que ha canviat d’ubicació, el seu origen es pot trobar a una de les seus de la Universitat de Girona. De fet, aquesta veritable empresa energètica va partir de l’impuls d’un grup d’alumnes i de professors d’aquesta universitat, destacant la figura de Gijsbert Huijink, veritable fundador de la cooperativa i el seu primer gerent.

SE intenta reproduir experiències de cooperativisme energètic que funcionen des de fa molts anys a altres estats europeus. En aquestes organitzacions, milers de persones són copropietàries i obtenen energia verda, produïda per molins eòlics, plaques solars o biogàs. Enercoop, a França (10.000 socis/es), Ecopower, a Bèlgica (30.000 socis/es) o Greenpeace Energy, a Alemanya (1.800 socis/es) són alguns bons exemples.

A nivell de l’Estat espanyol cal destacar el cas de la Cooperativa Eléctrica San Francisco de Asís, de Crevillent (País Valencià)[2]. Des de fa prop de 100 anys, abasteixen als seus socis (més de 8.000) d’energia a partir de fonts renovables. Amb projectes en marxa a Portugal, aquesta és una de les cooperatives energètiques més antiga de l’Estat. Fou creada l’any 1925 en un municipi de prop de 30.000 habitants d’Alacant. Produeix energia amb instal·lacions fotovoltaiques i una central hidroelèctrica a Calasparra (Múrcia), lidera el grup ENERCOOP en el qual s’integren les comercialitzadores propietat de la cooperativa. Factura més de 85 milions d’euros a l’any. És líder també del “Grupo de Compras Cooperativo” del qual formen part 21 cooperatives,  entre altres, SE. 

SE es va crear amb tres principis bàsics: la comercialització d’electricitat verda[3], la inversió en noves instal·lacions d’energies renovables sota criteris de desenvolupament sostenible, la sensibilització  i l’educació ambientals per reduir el malbaratament energètic, massa habitual encara. Es defineix com a una cooperativa de consum d’energia verda sense afany de lucre. Reinverteix els possible beneficis en el funcionament propi de SE.

A finals del mes de gener de 2020, SE comptava amb més de 64.000 persones sòcies de diferents parts de l’Estat espanyol (amb un lògic predomini de Catalunya, donat el seu bressol gironí), i amb més de 108.000 contractes de subministrament en funcionament.

Les persones sòcies de SE són part de la cooperativa gràcies a una aportació inicial al capital social de 100 €, que es retorna en cas de baixa en l’entitat. Qualsevol particular, associació, empresa o administració pública que comparteixi els valors de SE en favor d’un model energètic alternatiu pot unir-se a la cooperativa. El fet de ser soci no comporta l’obligatorietat de subscriure un contracte de subministrament d’energia. Tanmateix, cada membre pot gestionar diversos contractes, fins i tot entre no-socis/es.

Aquesta cooperativa catalana però amb implantació peninsular proporciona diversos serveis. El principal consisteix en fer la gestió integral i la facturació del consum d’electricitat de domicilis particulars i de seus de petites oficines i indústries. El canvi d’empresa comercialitzadora no implica cap modificació de les instal·lacions, ni cap sobrecost, i és un tràmit senzill que es pot fer digitalment. Tal i com s’ha apuntat anteriorment, SE tan sols treballa amb energia verda certificada.

Però una altra aportació d’aquesta cooperativa és la generació d’electricitat a partir de fonts renovables (fotovoltaica, eòlica, biogàs…). Aquesta producció no és equivalent a les necessitats dels contractes gestionats per SE. Les instal·lacions estan finançades íntegrament per aportacions voluntàries dels socis/es, que, a canvi, reben uns interessos per sobre del que caixes i bancs estan oferint avui en dia, o descomptes directes en els seus rebuts d’electricitat.

També donen suport a l’autoproducció d’electricitat amb plaques solars a partir de la gestió compartida i la compra conjunta dels materials, el que permet generar interessants estalvis als usuaris/àries (que pot arribar al voltant del 30 % en la facturació), redueix impactes ambientals i activa l’economia a nivell local.

Un altre servei de SE és l’assessorament directe als usuaris/àries en relació als hàbits de consum. Generen un informe periòdic que estableix una comparativa entre llars equivalents, situant una valoració de la capacitat de generar estalvis i de les oportunitats de practicar canvis a les tarifes contractades. No és habitual, però es tracta d’un dels pocs casos en el qual el proveïdor d’un bé intenta rebaixar el consum dels seus “clients”.

SE ha rebut diversos premis i reconeixements a la seva tasca. Però hi ha un que, potser, no se li ha fet. La marca “som” és patrimoni seu. És de justícia recordar que varen ser ells els primers en fer servir aquesta forma verbal, que ara ha tingut força ressò tant en el món cooperatiu com en altres esferes, fins i tot, en la política o la comercial.

El cooperativisme energètic

Tot i que SE és la cooperativa energètica amb major i més extensa base social, com a resultat de l’acció de moviments socials com les Plataformes per un Nou Model Energètic, etc., i de la creixent sensibilització ciutadana sobre la qüestió, en els darrers anys, han sorgit cooperatives d’energia renovable en diversos llocs arreu de l’Estat. Aquesta és probablement una altre de les conseqüències del moviment del 15-M. La major part d’aquestes cooperatives s’han agrupat en una organització representativa, la Unión de Cooperativas de Consumidores y Usuarios de Energías Renovables[4], amb seu al País Valencià, creada per tal d’unificar esforços en la línia de treballar per un altre model energètic basat en les energies renovables. Aquesta Unión reuneix actualment a 18 cooperatives que constitueixen la major part d’aquest tipus existents a l’Estat espanyol.

Aquests procés de construcció social d’alternatives concretes al model neoliberal en forma de cooperativa, que es manifestà en la creació de SE, va coincidir, simultàniament en el temps, amb els processos de creació arreu de l’Estat d’altres cooperatives elèctriques d’energies renovables: Goiener, al País Basc (amb afiliats de CCOO en la seva gestació), Energética, a Castella-Lleó (també amb forta implicació d’afiliats de CCOO i del propi sindicat), Nosa Enerxía, a Galiza, Econactiva, a Castella-la Manxa, La Corriente, a Madrid, etc. Tot plegat coincideix també amb el revifament de cooperatives energètiques renovables molt presents històricament en d’altres indrets (especialment al País Valencià) que havien resistit el procés d’intensa concentració oligopolística de la producció i comercialització elèctrica desenvolupat arreu de l’Estat espanyol en els darrers quaranta anys.

El nombre de socis de les diverses cooperatives de persones consumidores i usuàries d’energies renovables es situa avui en dia en uns 125.000, amb uns 180.000 contractes de subministrament d’energia verda, el que demostra que es tracta d’un moviment social que s’està consolidant de manera organitzada per tal de contribuir socialment a concretar una alternativa energètica sostenible.

Som Energia – CCOO: una bona relació

Des d’un primer moment, i sense fer-ho d’una manera planificada, moltes persones de CCOO ens vam interessar pel projecte que representava SE, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Es tractava de fugir del veritable oligopoli que significa el funcionament del mercat de subministrament d’energia elèctrica, on un nombre petit d’empreses generen, distribueixen i comercialitzen la major part dels kilowatts que es consumeixen a casa nostra. Aquesta distorsió del funcionament del mercat (una clara contradicció amb els postulats liberals de lliure mercat, competència, etc.), acaba afectant als consumidors, ja siguin persones particulars o empreses. Fins i tot, el marc normatiu va arribar a posar dificultats a aquelles iniciatives que intentaven produir la seva pròpia energia a partir de fonts renovables[5], contradient nombroses disposicions i programes de la Unió Europea, ratificades pel nostre Estat.

També des dels primers moments de funcionament de SE, representants de CCOO ens hem posat en contacte amb la direcció d’aquesta empresa energètica, per cercar vies de col·laboració. A mode d’exemple, com a conseqüència d’aquest contactes, el nostre sindicat va organitzar una  jornada l’any 2012, a Girona, sobre models productius més sostenibles, on hi va haver una intervenció del llavors president de SE.

A un altre nivell, CCOO i SE hem coincidit en els diversos moviments de caràcter estatal relacionats amb el problema energètic (com la Plataforma por un Nuevo Modelo Energético o la Alianza por el Autoconsumo). També tenim constància de que aquesta empresa va contribuir a la gestació d’una altra similar al País Basc. Es tracta de Goiener[6], una cooperativa esmentada anteriorment, que ja té més d’11.000 socis/es.

Però el nostre vincle amb una economia més social i sostenible, on s’emmarca SE, s’ha intensificat darrerament. Així, la direcció de CCOO Catalunya va aprovar, en octubre de 2018, la  participació del nostre sindicat com a entitat sòcia en aquesta cooperativa energètica. Això és una acció més a l’hora de contribuir activament per tal d’avançar cap a un nou model energètic, més democràtic i racional que l’actual. Però també està en la línia de desenvolupar acords del darrer Congrés per tal d’impulsar una economia més social i solidària, en la línia de la democràcia econòmica.

No és, ni molt menys, l’únic cas en què una estructura de CCOO s’implica d’aquesta manera en els canvis de model energètic mitjançant iniciatives de tipus cooperatiu. La Unió Regional de CCOO de Castella-Lleó és sòcia d’Energética[7], una altra cooperativa similar a SE. De fet, ambdues gestionen conjuntament una central hidroelèctrica en Peñafiel (Valladolid). Aquests companys/es de sindicat han començat a canviar cap a energies netes el subministrament elèctric de les seus de Valladolid o Burgos.

CCOO d’Euskadi també ha decidit associar-se a una cooperativa energètica, Goiener. Ja estan treballant perquè el subministrament elèctric dels seus locals es realitzi a partir de Goiener, amb certificació de producció verda. Justament en aquesta línia i moment estem actualment a CCOO de Catalunya: en valorar la progressiva incorporació dels serveis de SE als nostres espais sindicals. Esperem que en breu pugui ser una realitat.

Salvador Clarós / José Manuel Jurado
Membres de la Secretaria de Política Sectorial i Sostenibilitat de CCOO Catalunya
Socis de la Cooperativa energètica Som Energia

[1] https://www.somenergia.coop/ca/qui-som/
[3] És important deixar clar el concepte d’electricitat verda. L’energia que compra SE està certificada per la Comissió Nacional del Mercats i la Competència, el que garanteix el seu origen renovable. Però cal diferenciar aquesta adquisició majorista del que realment arriba als punts de consum, que depèn de les empreses distribuïdores. En tot cas, la idea és que els i les sòcies fan servir els mateixos kilowatts que la resta de la societat, però tan sols paguen a qui produeix de manera renovable, permetent una modulació del mercat.
[4] Unión Renovables (www.unionrenovables.coop)
[5] El Govern del PP va aprovar l’any 2015 un Reial Decret que establia un impost a les instal·lacions d’autoconsum fotovoltaiques connectades a la xarxa elèctrica. L’any 2018 va quedar derogat.
[6] https://www.goiener.com/
[7] https://www.energetica.coop/

 

 

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio,  Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat

Butlletí de Treball, Economia i Societat, núm. 8 | Dossier – «El Desenvolupament del cooperativisme de finances ètiques i la implicació de CCOO de Catalunya»

by

Democràcia econòmica

El desenvolupament del cooperativisme de finances ètiques i la implicació de CCOO de Catalunya 

Comissions Obreres de Catalunya ha participat des del començament en el moviment per les finances ètiques a Catalunya. Els principis de la banca ètica es poden resumir en els següents:

Transparència: oferir informació regular i pública sobre l’entitat i les seves activitats.

Coherència: usar els diners d’acord amb els valors enunciats.

Implicació: definir la política d’inversió de l’entitat seguint criteris positius per transformar la societat.

Participació: prendre les decisions democràticament i de manera que es pugui participar en la definició de les polítiques bàsiques de l’entitat.

Ètica aplicada: Incloure totes les decisions d’inversió i crèdit com a part d’un procés continu de reflexió.

L’objectiu general és que les persones sàpiguen i decideixin què es fa amb els seus diners dipositats i que aquests s’usin per finançar projectes ètics i transformadors. De fet, de la mateixa manera que es pot optar per un consum just i ètic, es tracta de tenir la possibilitat de garantir també la funció ètica del nostres diners dipositats en comptes financers.

A Catalunya, la primera entitat amb l’objectiu de promoure les finances ètiques en general va ser Finançament Ètic i Solidari (FETS), nascuda l’any 1999 i de la qual CCOO va ser una de les entitats fundadores (un cop es va consolidar un banc ètic cooperatiu com Fiare-Banca Ètica, objectiu genèric de la creació de FETS, CCOO van decidir deixar de pertànyer a aquesta associació entenent que calia dedicar els seus esforços socials a enfortir el banc ètic cooperatiu del qual formen part com a socis, és a dir, Fiare Banca Ètica.).

D’acord amb aquesta línia de treball, el nostre sindicat també va ser entitat fundadora de l’Associació Fiare Catalunya l’any 2007. L’objectiu era el de crear una entitat financera, amb els principis ètics, que pogués oferir els serveis bancaris bàsics i que ho fos en forma de cooperativa amb persones sòcies físiques i jurídiques. L’objectiu bàsic d’aquesta associació era captar el capital social necessari per posar en marxa el projecte.

Per tant, per la forma d’organitzar el banc i pel tipus de projectes que es pretenen finançar, el compromís de CCOO amb Fiare Banca Ètica suposa també una aportació rellevant al desenvolupament de l’economia social i de la democràcia econòmica.  

L’any 2014, aquest instrument, FIARE, ha confluït amb la italiana Banca Popolare Etica (www.bancaetica.it) que ja portava una robusta trajectòria des de 1999. Ara, l’entitat opera amb el nom de Banca Etica a Itàlia i amb el de FIARE Banca Ètica a Espanya (www.fiarebancaetica.coop). En un primer moment, aquesta entitat es va dedicar a captar dipòsits i donar crèdits a projectes de l’economia social. Des de 2017, ofereix els serveis financers bàsics per a les persones físiques com són els associats a un compte corrent i sistemes de pagament (targetes de crèdit i dèbit). L’obertura de l’oficina bancària de Barcelona des del desembre de 2019 ha de permetre el creixement del projecte a Catalunya.

Banca Etica té actualment 43.540 persones sòcies (físiques i jurídiques), entre Itàlia i Espanya, un capital social de 72,5 milions d’euros, estalvi captat per valor de 1.668 milions d’euros i préstecs concedits a l’economia real per prop de mil milions d’euros.

Durant l’any 2019, a Catalunya es van fer 37 noves  operacions de crèdit per un total de més d’11 milions d’euros.  

Moltes persones afiliades al nostre sindicat són sòcies de Fiare Banca Ètica, participen en els seus Grups d’iniciativa Territorial (GIT) o són avaluadores socioambientals dels projectes que sol·liciten finançament. El compromís de CCOO de Catalunya ens converteix en una de les  entitats catalanes que més capital social ha dedicat al projecte. També són sòcies de FIARE Banca Ètica les organitzacions de CCOO de Castella i Lleó i el País Valencià, i va augmentant l’ús dels serveis bancaris per part del sindicat i les seves entitats.

El que diferencia FIARE respecte d’altres projectes és el fet que es tracta d’un banc, no sols d’una entitat que capta estalvi per finançar projectes ètics. Això vol dir que fins i tot qui no té possibilitat d’estalviar però necessita serveis bancaris (domiciliacions, targetes de pagaments, compte corrent) pot participar de les finances ètiques.

A més a més, a la cooperativa es participa mitjançant el principi d’una persona un vot, de manera que no hi ha diferències en raó de la quantitat de capital social aportat. Per fer-se persona sòcia avui cal fer una aportació de prop de 295 euros (5 participacions socials en la cooperativa).

Una altra característica pròpia de FIARE és que, a banda de l’anàlisi financer de les operacions que fan els professionals del banc, unes persones sòcies escollides per la base social com avaluadores fan –sempre de manera directa- una avaluació de si l’entitat i el projecte pel qual es demana finançament s’adeqüen als principis de FIARE.

En tractar-se d’un banc, els dipòsits a FIARE estan garantits pels Fons de Garantia de Dipòsits com en la resta d’entitats bancàries, tot i que això no caldria ja que, al evitar les inversions especulatives, la taxa de morositat de FIARE és la més baixa del sector. De la mateixa manera, FIARE Banca Ètica ofereix temps de resposta i tipus d’interès sobradament competitius amb la banca comercial tot i les seves característiques específiques.

Ser un banc implica també que, per l’actual normativa d’aplicació, cal no superar una determinada correlació entre els crèdits atorgats, els dipòsits i el capital social. En aquests moments de desenvolupament cal créixer en capital (augmentar el capital lliurat per les persones sòcies, o millor augmentar el nombre d’aquestes) per tal de poder atendre totes les sol·licituds de crèdit.

Els projectes que finança FIARE Banca Ètica són iniciatives de l’economia social, tradicionalment orientada al servei de les persones i es vol potenciar el crèdit en activitats orientades a la sostenibilitat. El tipus d’operació pot ser tant de gestió de tresoreria com el llançament de noves activitats i empreses cooperatives.

Com persones sòcies de FIARE i, sobretot, sindicalistes de CCOO considerem que CCOO de Catalunya ha de seguir apostant per les finances ètiques i per les entitats participades socialment, com són les cooperatives bancàries com FIARE, a fi i efecte que aquestes es consolidin i puguin incidir millor en un sistema financer més transparent, en el reforçament de l’economia social i solidària, així com en una societat més justa i equitativa.

Antònia Pascual 
Coordinadora del Grup d’Iniciativa Territorial de Barcelona de FIARE Banca Ètica

Llorenç Serrano
Coordinador de la Comissió d’Avaluació Socioambiental de Barcelona de FIARE Banca Ètica

 

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio,  Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat

Butlletí de Treball, Economia i Societat, núm. 8 | Dossier – «La democràcia en el lloc de treball, segons la Confederació Europea de Sindicats (CES)»

by

Democràcia econòmica

La democràcia en el lloc de treball, segons la Confederació Europea de Sindicats (CES)

En termes generals és molt interessant reflexionar sobre el binomi “democràcia econòmica” pel valor antitètic que aparentment té. La fagocitosi del concepte democràcia duta a terme pel neoliberalisme ha causat el deteriorament en paral·lel de la forma de govern (la democràcia) i del que hauria de ser-ne un instrument i no un fi en si mateix (l’economia).

La imposició de l’autoemancipació dels dictats econòmics del control de la política (entesa com la gestió de la res publica en l’interès col·lectiu) ha transformat les prioritats politicosocials, subvertint les jerarquies en les relacions de poder.

Recuperar aquest espai a nivell conceptual i pràctic és essencial.

La regles i les normes democràtiques no estan al servei del capital per maximitzar els beneficis per als i les accionistes, sinó, més bé, han d’estar al servei de la ciutadania en totes les seves dimensions.

I sobretot, degut a la centralitat del treball en la vida de les persones, és desitjable que la democràcia es reafirmi en el lloc de treball.

La Confederació Europea de Sindicats (CES) té la seva estratègia per enfortir aquest valor fonamental, en el context europeu i ara anirem veient com s’estructura.

Partint del convenciment que la llibertat, la democràcia, la justícia social són valors universals fonamentals per a la Unió europea, s’ha de treballar per tal que la seva concreció possibiliti un desenvolupament equitatiu.

La democràcia en el lloc de treball es caracteritza pel respecte dels drets fonamentals com són: la llibertat d’associació, de negociació col·lectiva, d’informació, consulta i participació, entre altres, i són trets caracteritzants del model social europeu.

Aquests drets d’informació i consulta estan recollits en el Tractat de la Unió europea, en la Carta dels drets fonamentals de l’UE, en la Carta social europea del Consell d’Europa i en el Conveni europeu de drets humans.

Actualment una mica més d’un 60 % dels Estats membres de l’espai econòmic europeu (EEE) tenen instal·lada alguna forma de participació directa dels treballadors/es en el si de l’empresa (en consells d’administració o de supervisió de les empreses). Al nostre país, això no està regulat, només es contempla el dret a la negociació col·lectiva i els drets de la representació legal de treballadores i treballadors a ser informada i participar en la prevenció de riscos laborals, però sense accés a la informació rellevant ni a intervenir en relació a les estratègies empresarials, ni sense intervenir sobre l’organització del treball que la llei determina ser competència exclusiva de l’empresari.

Segons la CES, hi ha també una relació directa entre aquesta participació i una taxa més alta d’ocupació, més despesa en R+D i més sostenibilitat. Aquesta afirmació es basa en l’ús de  l’índex de participació europeu elaborat per recercadors de l’ETUI, l’Institut de formació sindical europeu (la primera versió d’aquest índex és del 2009, la segona revisada és del 2010).

Aquest índex es va construir sobre tres indicadors ponderats:

  1. Participació a nivell de Junta o Consell: mesura la força dels drets legals de cada país per a la representació dels assalariats/des en el màxim òrgan de decisió de l’empresa. Aquesta classificació va ser desenvolupada per la xarxa SEEuropa de l’ETUI i classifica els països en tres grups: «drets de participació generalitzats», «drets de participació limitats» i «manca de drets de participació (o molt limitats)».
  1. Participació a nivell de planta a factoria: mesura la força de la participació dels i les treballadores a la planta. Això es basa en una anàlisi de l’Enquesta europea de les empreses 2009 d’Eurofound, que inclou dades sobre la presència o l’absència de representació formal dels assalariats/des a més de 27.000 empreses de la UE-27 i d’altres països europeus.
  1. Participació en la negociació col·lectiva: mesura la influència del sindicat en les polítiques de relacions industrials de les empreses, incloent-hi una mitjana de i) densitat sindical (és a dir, percentatge de la força de treball que pertany als sindicats) i ii) cobertura de la negociació col·lectiva (és a dir, percentatge de la plantilla coberta per convenis col·lectius).

L’anàlisi del resultats de l’aplicació d’aquest índex diu que els països on les normes de participació són més elevades (bon nivell de negociació col·lectiva, o presència en consells d’administració) tenen resultats millors pel que fa als indicadors de l’estratègia de la UE per un “creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu”.

Com es remarca en el text de l’estratègia de la CES, les empreses amb una representació de treballadors/es en el consell d’administració i amb convenis col·lectius poden demostrar:

  • Nivell d’inversions més alts.
  • Pràctiques de sostenibilitat.
  • Una taxa de formació més alta.
  • Més seguretat en el treball.
  • Sistemes de remuneració dels directius orientats al llarg termini més que en els valors contingents de les accions.

A més la CES planteja dos objectius dins d’aquesta estratègia que són importants:

1. La revisió de la directiva (2009/38/CE 6 de maig 2009) dels Comitès d’Empresa Europeus (CEE). El paper i la vigilància que tenen els/les representants sindicals dins dels CEE en qüestions de compra, venda o fusions d’empreses no és molt alt però és imprescindible, així com ho és el seu enfortiment. Per poder controlar que les accions de les multinacionals no tinguin efectes negatius pel que fa a l’ocupació o a les condicions de treball s’ha de conèixer, amb els temps i la qualitat requerits, tota la situació i l’estratègia empresarial. Per poder garantir el futur del treball al llarg de tota la cadena de valors, la figura del sindicalista amb una visió de classe i internacionalista ha de poder tenir les eines per actuar de forma més contundent i ràpida. Per això es reivindica:

  • Sancions efectives i l’accés a la justícia.
  • Una coordinació més eficaç entre els nivells local, nacional i europeu.
  • Una millora i una clarificació de les regles de negociació amb els grups especials de negociació.
  • Clàusules per prevenir els abusos de confidencialitat i un reforçament de les prescripcions subsidiàries.
  • La inclusió del concepte del “caràcter transnacional d’un tema” dins del cos de la pròpia directiva.
  • La introducció de condicions equitatives mitjançant l’aplicació, automàtica o via renegociació, de totes les modalitats definides a la directiva en tots els acords.

2. Un nou marc relatiu als drets dels treballadors/es a la informació, consulta i participació en els consell d’administració.

I just per concloure l’article amb una nota d’actualitat voldria assenyalar que hi ha una nova iniciativa de la CES (https://www.etuc.org/en/document/petition-more-democracy-work-must) que promou una recollida de signatures a nivell europeu amb una petició concreta:

“És imprescindible més democràcia a la feina!”

En aquesta petició (que es pot signar aquí) el sindicalisme europeu demana:

  • A la Comissió Europea, que cridi l’atenció dels governs europeus sobre aquest assumpte i que iniciï procediments d’infracció quan sigui necessari.
  • Als governs europeus, que adoptin les mesures necessàries per assegurar que es respecten els drets d’informació i consulta en el treball tant a nivell nacional com transnacional.
  • A les institucions europees, que comencin a reforçar el deficient i limitat marc jurídic europeu sobre la democràcia en el treball i les reestructuracions.

I, a més, demana que es revisi la Directiva sobre els comitès d’empresa europeus i que s’estableixi un nou marc de referència sobre la informació, la consulta i la participació dels treballadors/es en els consells d’administració de les empreses europees.

A la petició es diu que els representants dels treballadors/es de qualsevol centre de treball a tot Europa han de tenir, abans que es prengui qualsevol decisió:

  • Accés en el moment oportú a informació significativa i actualitzada.
  • Temps i recursos suficients per a realitzar una avaluació a fons de la informació proporcionada amb el suport d’experts.
  • L’oportunitat real d’examinar aquestes alternatives amb els autors de les decisions pertinents.

En aquest mateix context, el 13 d’octubre, es va celebrar una reunió de Ministres d’ocupació i assumptes socials de la UE, on es va reafirmar de forma molt evident que “és molt important garantir la participació dels treballadors en la presa de decisions de les empreses, especialment en els casos de reorganitzacions d’empreses, tancaments, fusions i adquisicions, reduccions de plantilla, externalització i deslocalitzacions, així com posar en evidència la necessitat de comptar amb un bon diàleg social”. 

En l’actual context de greu crisi sanitària i social, s’ha d’exigir encara més una resposta política coordinada a nivell europeu capaç de solucionar els problemes urgents de la població per millorar-ne les condicions de vida i de treball, tot combatent les desigualtats.

La democràcia econòmica, entesa com a participació efectiva en la presa de decisions en el si de l’empresa, és un instrument fonamental per fer front a totes les transicions, que són el veritable repte de futur per a Europa i la seva gent.

Per això enfortir els interlocutors socials i els agents que poden influir més directament en el cor de les empreses per negociar condicions favorables als treballadors/es en el seu conjunt i al llarg de tota la cadena de valors, amb vocació de redistribució de la riquesa i disminució de les desigualtats, és el camí a recórrer.

Michela Albarello
Secretària d’Internacional i Cooperació
CCOO de Catalunya

 

El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio,  Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: ceres@ccoo.cat