Pensions
Pensions: tot el que queda per fer
Al llarg de les darreres setmanes hem organitzat a tot el territori català prop de 20 assemblees informatives sobre l’acord de pensions que CCOO va signar el passat 1 de juliol. Hi han participat més de 1.200 persones, la major part d’elles delegats i delegades que, en bona part, traslladaran l’explicació i el debat a les seves seccions sindicals i comitès d’empresa. D’això és tracta. Perquè és un bon acord però també perquè, ara per ara, no és més que un acord que, per ser plenament funcional, s’ha de convertir en llei. Aconseguir-ho no serà gens senzill. En la presentació de la proposta a les Corts, el passat 7 de juliol, alguns partits que van facilitar la investidura mitjançant el seu vot favorable o abstenció van plantejar reticències importants que deixen en suspens el possible èxit en la tramitació parlamentària de l’avantprojecte de llei. I no hi ha majories alternatives.
Ens hi juguem molt. A dia d’avui, la llei que és vigent és la que va votar exclusivament el Partit Popular l’abril de 2013. Aquesta va introduir elements de devaluació estratègica del sistema de pensions, com la possibilitat d’incrementar aquestes per sota de l’IPC o l’opció d’anar retallant la pensió de les generacions que s’incorporin al sistema en el futur, trencant el principi que és la clau de volta del model: la solidaritat entre generacions. L’acord signat pels agents socials i pel govern deroga aquests factors i aporta garanties de suficiència i sostenibilitat del sistema. Una de molt important és la separació de fonts, per tal que els diners que entren per les cotitzacions vagin a parar exclusivament a les pensions. El nostre és un sistema de repartiment. Qui treballa paga la pensió dels i les que s’han guanyat la jubilació. I entre una cosa i l’altra no hi poden haver ‘fuites’.
I n’hi ha hagut, de fuites. Recordem el fons de reserva que havia de facilitar un finançament complementari per acompanyar l’evolució demogràfica i que el Partit Popular es va cruspir sencer. Més de 65.000 milions d’euros que, en desaparèixer, ens van demostrar fins a quin punt són vulnerables els sistemes de capitalització en comparació amb els sistemes de repartiment. L’acord negociat en base a les 22 recomanacions del Pacte de Toledo aporta millores també en altres reptes, com fer front a la precarietat de qui necessita acollir-se a una jubilació anticipada involuntària, perquè ha quedat desplaçat del món del treball i, en la lògica del ‘mercat’, té poques probabilitats de tornar-hi a trobar el seu lloc. La millora dels coeficients reductors que ara penalitzen menys aquests pensionistes i l’ampliació de les causes per poder-hi accedir suposen un avenç rellevant.
Però hi ha molts altres aspectes que reforcen la necessitat, oportunitat i urgència per traslladar l’acord a cos de llei. També hi ha aspectes que s’hauran de continuar negociant, com l’eliminació del topall a les bases màximes, per tal que contribueixi més qui més guanya, la jubilació parcial o la millora de les pensions més baixes. Recordem, en aquest sentit, que a Catalunya hi ha més de 800.000 persones -de les quals el 70% són dones- que cobren una pensió inferior als 800 euros. Queda feina a fer en la negociació que s’haurà de continuar treballant fins a integrar aquests elements, i per garantir que el sistema funcioni millor per la part dels ingressos. Com hem debatut i compartit en les assemblees, la qualitat del treball i dels salaris és la millor garantia per un sistema de pensions que sigui suficient i sostenible en el temps.
Així, quan a la tardor reprenem les mobilitzacions per un Salari Mínim Interprofessional (SMI) i per derogar d’una vegada la reforma laboral del PP, ens estarem mobilitzant també per la robustesa del nostre sistema de pensions. Perquè el seu principal enemic no és la demografia, com ens volen fer creure alguns que no ambicionen sinó la privatització del sistema. Ho són la precarietat, l’atur, la pobresa laboral i la bretxa de gènere, que devaluen i minven els salaris i, amb ells, també la part de salari ‘socialitzat’ que vessem al sistema mitjançant les nostres cotitzacions.
Lluitar pel propi salari, organitzar-se a la feina i lluitar per la dignitat i la qualitat del treball és posar-se en primera línia en la lluita per un sistema de pensions més just i fort. Aquests dies, tot i que sentim el vent de cua, hem de continuar empentant. Per garantir que l’acord es converteixi en llei, superant reticències i la temptació d’alguns i algunes d’instrumentalitzar el debat. Per mobilitzar per un SMI just i per la derogació de la reforma laboral. Perquè els i les joves puguin accedir a un treball digne. Per superar les bretxes de gènere. Per fer que les persones en actiu, mitjançant el nostre treball, continuem essent les garants d’un sistema de pensions que es basa en la justícia i la solidaritat.
Ricard Bellera i Kirchhoff
Secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Marc Andreu
Comitè del Butlletí: Dolors Llobet, Marc Andreu, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Marc Andreu, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Michella Albarello, Carlos del Barrio, Emili Rey, Carles Bertran, Julián Garrido, Carmen Juares, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]