Democratitzar l’economia, democratitzar l’empresa
A l’editar aquest número del Butlletí Treball, Economia i Societat (BTES, núm 8) som ben conscients de la profunditat de la crisi econòmica i social que acompanya la greu crisi sanitària global provocada pel SARS-CoV-2 (COVID-19). Els desequilibris i les desigualtats que l’actual forma d’organitzar l’economia i les relacions socials generen s’accentuen, i visibilitzen amb major cruesa la feblesa dels valors democràtics de la societat.
Amb aquest BTES volem reflexionar sobre democràcia econòmica i democràcia a l’empresa, un debat que avui es fa necessari i urgent i en el qual cal aprofundir. Per això hem organitzat pel proper 20 de novembre de 2020 una Jornada sobre democràcia econòmica, on volem debatre amb representants institucionals i socials, i amb qui us hi apunteu, propostes que permetin avançar en democràcia econòmica.
Les desigualtats limiten l’exercici de l’autonomia i llibertats personals, ja que la base contractual de les relacions socials resta desequilibrada per la desigual posició de poder de les diferents parts que composen el cos social. Que la democràcia no impregni totes les vessants de la vida social, i en especial el treball, que és on passem la major part del nostre temps, i les relacions econòmiques, que són les que donen resposta a les necessitats materials d’existència, contribueix al propi afebliment dels valors democràtics, en generar amplis espais de desconfiança institucional i alimentar respostes populistes de diferent signe.
Ara, amb la gestió de la pandèmia, l’economia ha aturat màquines. Més enllà de les activitats considerades essencials, sectors sencers s’han paralitzat, d’altres s’han ralentitzat. La seva represa es preveu lenta i, previsiblement a sotragades, no només per la dificultat de retornar a la casella de sortida després d’un procés de destrucció de part important de la capacitat productiva instal·lada, sinó també, i sobretot, perquè la reactivació s’ha d’abordar afrontant els reptes globals que arrossega l’economia d’antuvi, en especial els referits a l’adequació als requeriments per fer front al canvi climàtic, a les derivades de l’acceleració dels processos de digitalització i a l’envelliment de la societat.
Però no podem obviar que, a l’hora de repensar i definir les estratègies econòmiques, es fa necessari respondre també a l’afebliment dels valors i les limitacions pròpies de la democràcia, entesa aquesta com a la forma d’organització social i institucional que doti de major autonomia les persones i els faciliti una real llibertat d’elecció. És necessari aprofundir i enfortir els valors i millorar el funcionament de la democràcia. En cas contrari, l’increment dels desequilibris i desigualtats existents, que augmenten la injustícia social i tornen ineficients econòmicament i social les mesures que es prenguin, seguiran aprofundint en la crisi de la democràcia.
La democràcia no és una construcció sòlida i immutable. Està subjecte a les ziga-zagues pròpies dels comportaments socials que, igual que l’han conquerit en temps de crisi, on la ineficàcia, la immobilitat i la injustícia dels règims autoritaris agreugen les contradiccions econòmiques i no donen resposta a les demandes socials, poden qüestionar-la en altres moments pels mateixos motius.
El creixement de la precarietat laboral i social avança paral·lel a l’acumulació de la riquesa socialment creada en cada cop menys mans. Els estats, cada cop més deficitaris i incapaços d’atendre les necessitats socials, resten supeditats als interessos de grans empreses transnacionals, que controlen cadenes de producció mundials i augmenten rendibilitat i guanys i condicionen societats senceres. Realitats paral·leles que mostren la insuficiència de les regles que ens donem com a societats per garantir l’eficàcia econòmica i la igualtat social, que estan en la base de la llibertat individual i el progrés social.
El fet que l’actual forma institucional d’organització de les societats consolidi el creixement dels desequilibris i desigualtats, socials i territorials, té a veure amb que la democràcia es queda a les portes de l’empresa i voreja la intervenció econòmica dels estats. Precisament els espais que determinen les condicions materials d’existència de la ciutadania i, per tant, les bases de les seves pròpies relacions socials i dels valors en què s’assenten. És necessari, i urgent, definir propostes de noves regles que garanteixin que democràcia econòmica i democràcia a l’empresa configuren també el marc del funcionament d’una societat democràtica.
Sens dubte democràcia econòmica i democràcia a l’empresa, poden fer més eficient i just el funcionament social, i poden contribuir a una major implicació ciutadana en la promoció dels valors democràtics i el propi funcionament de l’economia, les empreses i la societat.
Democràcia no és un simple embolcall formal basat en l’exercici del dret a vot als representants institucionals, és participar plenament de la vida social i és disposar de les condicions de dignitat personal que garanteixin aquesta participació social en condicions d’igualtat. Això és incompatible amb que, en l’àmbit econòmic general i en l’empresa, la persona sigui tractada com una simple mercaderia, sotmesa a les regles de l’oferta i la demanda de la lògica del mercat, que per definició segrega, classifica i diferència, alimentant desigualtat i injustícia social.
No pot ser que les decisions estratègiques empresarials, en relació a processos, productes, inversions, etc., restin en mans de la lògica productivista o monetarista en exclusiva, menystenint la lògica social, de qui és protagonista del funcionament real de l’empresa, o de la lògica ambiental, de l’entorn que li dona possibilitat de funcionament. La lògica del sistema capitalista sosté que el capital és el factor productiu principal a l’interès del qual es supedita totalment la resta de factors -terra i treball-, construint així la justificació ‘moral’ de l’apropiació privada dels guanys obtinguts (o benefici empresarial) per part del propietari del capital (o dels mitjans de producció). Però aquest raonament cada cop és més difícil de mantenir, d’una banda perquè el capital avui és un bé superabundant (tot i que acumulat en poques mans, cert) i d’altra, perquè és el treball qui incorpora el coneixement i la capacitat de posar en funcionament les eines tecnològiques i les habilitats necessàries per fer funcionar l’engranatge econòmic dels processos productius i de distribució, d’atenció i de cura.
Distribuir i aplicar millor el capital ha de ser avui una decisió política, democràtica, sotmesa a l’interès social i ambiental. No pot quedar supeditada a l’exclusiva lògica de la apropiació privada del guany o del benefici empresarial, que ho mira tot en termes de compte d’explotació. Incorporar de la manera més eficient el valor del treball a l’empresa vol dir entendre que aquest és el factor imprescindible per augmentar la productivitat. Democratitzar el funcionament de l’empresa és la millor manera d’assolir, a través de la participació, la seva implicació i l’aportació, contribuint així també a millorar la justícia social.
Democratitzar l’empresa, garantir la participació dels treballadors i les treballadores a l’empresa, no és només parlar de com es participa del compte de resultats o de com s’incideix en la definició de les estratègies empresarials, és també aprofundir en els debats de fons de la pròpia lògica sindical, del dret dels treballadors i treballadores a autorganitzar-se per garantir les millors condicions de treball i, per tant, a debatre sobre la relació entre negociació col·lectiva, entesa a l’ús, i implicació en els resultats empresarials. Un debat de fons que ens portarà a debatre i analitzar sobre participació en òrgans de direcció empresarial, d’autogestió, economia social, etc.
I també cal parlar de democratitzar l’economia entesa com a la capacitat de les societats d’embridar els poders econòmics, els poders financers, les grans multinacionals, per tal que hi hagi una estratègia econòmica orientada al bé comú, al progrés social, a la sostenibilitat ambiental. Més enllà d’eines relacionades amb la fiscalitat i la seva globalització, per garantir-ne l’aportació justa de la riquesa creada, que avui s’acumula en poques mans, haurem d’aprofundir en el debat sobre les polítiques pressupostàries que determinin aquelles estratègies. Hem de repensar en la determinació d’instruments de major democratització en la presa de les decisions econòmiques generals, amb una major implicació ciutadana dels debats a partir de mecanismes de participació oberts i transparents.
Quan parlem de democràcia posem la llibertat individual com el bé superior a defensar, però no podem oblidar ni la igualtat d’oportunitats que l’ha de sustentar ni els drets i llibertats col·lectives. Perquè la llibertat individual només és possible si es sustenta i és compatible amb la lliure capacitat d’elecció, amb l’autonomia personal i amb els interessos socialment compartits. Avui la pèrdua de drets laborals, la precarietat contractual, i els baixos salaris d’una banda, o la feblesa dels serveis públics i la persistència dels desequilibris socials i territorials, qüestionen la llibertat individual i es contradiuen amb el progrés social. Per això cal que la democràcia travessi la porta de l’empresa i, un cop dins, impregni el seu funcionament i també la lògica econòmica general.
Joan Carles Gallego i Herrera
Director del Butlletí Treball, Economia i Societat de CCOO de Catalunya
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano i Marc Andreu.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Marc Andreu, Carlos del Barrio, Michella Albarello, Cristina Torre, Gabriel Abascal, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]