Algunes coses que hem après de la pandèmia de la COVID-19 i la salut laboral
Portem setmanes veient les conseqüències de les retallades, que han debilitat la capacitat del sistema sanitari (que han afectat qüestions assistencials i de protecció de la salut dels i les professionals) i del manteniment d’una estructura de salut pública (la qual ha d’ocupar-se de la protecció, la prevenció de malalties i la promoció de la salut col·lectiva) eixarreïda, que sempre ha estat una de les parentes pobres, no l’única, del nostre sistema. També és bon moment per constatar les profundes deficiències de l’atenció a la gent gran i a la dependència , del sector educatiu (per exemple, les dificultats d’alimentació i d’aprenentatge en línia dels i les infants de les famílies pobres…), les violències de gènere , i tantes altres.
En aquest article volem centrar-nos en algunes qüestions rellevants per a la salut laboral que la crisi de la pandèmia ha evidenciat.
La mercantilització de la salut laboral la paguem cara
D’acord amb la lògica preventiva i la legislació vigent (la declaració de l’estat l’alarma no va derogar la llei de prevenció de riscos laborals!). Les empreses han d’avaluar els riscos per a la salut derivats de la seves activitats i han d’establir les mesures preventives necessàries per tal d’evitar que puguin malmetre la salut de les persones que hi treballen, responsabilitats per les quals els empresaris s’han de recolzar en els serveis de prevenció. Des de la pandèmia, això inclou el risc de contagi del SARS-CoV-2. Però el que hem vist, malauradament, és que molts serveis de prevenció, especialment serveis de prevenció aliens (SPA), que són els que presten serveis a la majoria de les empreses i, per tant, a la gran majoria de la població treballadora, semblen haver desaparegut del mapa. A mesura que s’anaven publicant instruccions i procediments d’aplicació a les empreses per part de l’autoritat sanitària, s’anava fent palesa la seva inoperància. Hi ha alguns SPA que han intentat aprofitar les mesures de suport a les empreses per les activitats que no podien desenvolupar durant la pandèmia i han sol·licitat acollir-se a un ERTO, mentre miraven d’ampliar el negoci venent test de la COVID-19 a les seva clientela (veure el número especial de la Gaceta Sindical amb motiu del 28 d’Abril). Reduir plantilla i augmentar vendes quan més se’ls necessita. Tota una declaració de principis.
Per si no ho teníem prou clar, la pandèmia ha tornat a evidenciar el llast que suposa l’externalització de les activitats de prevenció, permetent les accions burocràtiques que es limiten a tramitar la paperassa necessària per tal d’aparentar que s’està complint la normativa i protegint el dret a la salut de les persones, o a fer reconeixements mèdics inespecífics sense relació amb les condicions de treball però que suposen poder facturar proves inútils. El problema de fons és que es permet que les empreses externalitzin la prevenció contractant entitats que funcionen amb criteris de negoci i en una ferotge competència entre elles que només resolen reduint costos i explotant les seves treballadores i professionals, amb unes càrregues de treball que no poden assumir amb les mínimes garanties de qualitat (veure l’article “COVID-19: la mercantilización de la prevención pasa factura”). Ja fa temps que ho veiem, però és que ara ens ho han retransmès en autèntic directe.
I què n’hem après? Doncs que caldrà reduir l’externalització de la prevenció, limitant-la a tasques altament especialitzades i amb garanties legals d’assoliment d’objectius de salut i de prevenció, però excloent-hi explícitament totes les activitats preventives que formen part del dia a dia de les empreses.
Sense representació sindical a les empreses, la prevenció no va o va pitjor
La irresponsabilitat preventiva d’algunes empreses i SPA també ha dificultat o directament ignorat, el dret de participació de les i els delegats de prevenció (DDPP), i s’ha posat novament de manifest una altra gran mancança del nostre sistema: tot i estar clarament establert que la presència de DDPP explica intensitat, cobertura i qualitat de la prevenció, la meitat de treballadores i treballadors d’aquest país treballen sense DDPP a les seves empreses.
Així, un altre aprenentatge s’imposa: hem de facilitar la presència de DDPP a les empreses on avui dia no n’hi ha mitjançant noves figures com delegats de prevenció territorials, sectorials o qualsevol altre fórmula que pugui acordar-se per tal de suplir la manca de DDPP a les empreses petites i en sectors amb alta temporalitat i rotació.
La inseguretat i el que ens ve a sobre
L’OIT ja ha advertit que un notable efecte de la pandèmia podria ser la pèrdua de la feina per a un gran nombre de persones a nivell mundial (entre 13 i 25 milions), i que la subocupació i la pobresa laboral afectaran sobretot als i les treballadores més desprotegits i pitjor pagats com les dones, joves, immigrants, treballadores/s de les plataformes digitals, etc. A finals d’abril, sumant encara diàriament més casos de la COVID-19 (encara que a un ritme de creixement inferior que setmanes anteriors, però afegint més casos en termes absoluts), les persones afectades directament per ERTO a Catalunya s’apropen a les 700.000. I hi haurem de sumar els acomiadaments, els contractes temporals no renovats, les reduccions de salaris…, no només de manera immediata, sinó també a mig termini. Malgrat que encara no tenim tota la informació, ningú no dubta que la patacada en els nivells d’ocupació i en la qualitat d’aquesta pot ser molt gran.
La inseguretat laboral, la possibilitat i la por a perdre la feina o a no trobar-ne quan s’ha perdut la que es tenia, o empitjorar el salari o la jornada laboral, és una companya tan indesitjable com habitual del món laboral, i així sembla que pot seguir sent-ho per a milions de persones. Un problema social enorme en un país on tres quartes parts dels ingressos de la llar depenen de la feina per la majoria de la seva població, i en el qual ja tenim gairebé mig milió de treballadors i treballadores pobres. Tampoc no hi ha cap dubte que aquest increment de la inseguretat laboral tindrà efectes negatius en la salut de la població en termes de malalties cardiovasculars i deteriorament de la salut mental.
No, no volem distanciament social
Un altre dels efectes negatius que pot tenir la pandèmia té a veure amb la disminució del nivell de contactes, de relació i d’ajut entre les persones. Veure’ns i relacionar-nos menys no és una bona idea en termes socials ni de salut mental.
No hauríem de confondre el manteniment de la distància física necessària entre les persones per tal de reduir la transmissió del SARS-CoV-2, amb el distanciament social, confusió força desafortunada que sentim diàriament dels responsables sanitaris del control de la pandèmia i que s’ha apoderat del llenguatge col·lectiu. Ara, necessitem distància física entre la gent perquè hem d’impedir la transmissió del virus persona a persona, però requerim més que mai de la màxima proximitat i solidaritat social per tal de pal·liar els efectes indesitjables del “jo em quedo a casa”.
El valor dels treballs menys valorats
Una altra de les lliçons d’aquesta pandèmia és, sens dubte, l’immens valor social de molts llocs de treball amb salaris baixos i condicions precàries, ocupats majoritàriament per dones i persones immigrants, que han posat en risc la seva salut diàriament per tal de garantir el funcionament de serveis essencials. El personal mèdic i d’infermeria porta prop de dos mesos donant-ho tot, però també el personal auxiliar del sector sanitari, el de la neteja, les persones treballadores de les residències de gent gran, les dels serveis socials i de seguretat, les que s’ocupen de la distribució d’aliments, del repartiment a domicili…, i molts d’altres que ara tothom veu que són no només necessaris sinó imprescindibles. Caldrà revisar a l’alça el valor d’aquests treballs.
No tothom pot teletreballar
També hem constatat una altra evidència: no tothom pot teletreballar. El teletreball, planificat, organitzat i negociat, pot suposar alguns avantatges notables per a les persones i les empreses, i també pot tenir implicacions negatives que cal evitar, però en tot cas, en moltes feines de producció de béns o de serveis no és possible el teletreball. La prevenció de la COVID-19, i la prevenció de riscos laborals en general, no ho pot ignorar. El treball a distància no pot ser font de discriminació i de foment de la desigualtat, i tampoc una oportunitat empresarial d’escapolir-se de les seves obligacions en la prevenció de riscos laborals.
Construïm la salut
Com diu la convocatòria del Primer de Maig, “salut, treball i justícia social. La prioritat és la vida”. La situació derivada de la pandèmia ha de ser una oportunitat per a posar la salut, el treball i la justícia social en el centre les polítiques públiques. Entre d’altres, molt s’haurà de fer en polítiques d’ocupació i de protecció social contra l’atur i la pobresa per afrontar la intensificació de l’epidèmia d’inseguretat laboral que ara comença; i aquests dies s’ha fet dramàticament evident que l’atenció a la gent gran requereix una reforma urgent i intensa. Serà essencial revertir les retallades que van debilitar el sistema sanitari assistencial (CAP, serveis especialitzats, hospitals…) per tal que aquest pugui fer front a possibles futures crisis en millors condicions, però també caldrà desenvolupar un sistema de salut pública (recursos per a la vigilància epidemiològica, la prevenció de malalties, la protecció i la promoció de la salut) que mai no hem tingut sòlidament construït i que, fins avui, ha estat víctima de la concepció limitada i reduccionista de la salut com quelcom físic que només requereix metges, hospitals i laboratoris. Tenir treball i ser tractat dignament i justa és part indiscutible dels determinants socials de la salut. La salut pública i la salut laboral no en poden quedar fora, o la malaltia i la pèrdua de vides seguiran sent no només uns efectes dramàtics de males condicions de vida i de treball sinó uns grans contribuïdors a la discriminació i a la desigualtat social.
Salva Moncada
Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut (ISTAS)
El Butlletí Treball, Economia i Societat està editat per CCOO de Catalunya.
Director: Joan Carles Gallego i Herrera
Comitè del Butlletí: Joan Carles Gallego i Herrera, Ricard Bellera, Carlos de Barrio, Dolors Llobet, Llorenç Serrano.
Consell d’aquest número del Butlletí: Joan Carles Gallego, Dolors Llobet, Llorenç Serrano, Ricard Bellera, Carlos del Barrio, Michella Albarello, Rosa Sans, David Monsergas i Miquel de Toro.
Edició: Miquel de Toro.
Altes o baixes al Butlletí, modificació de dades o suggeriments: [email protected]